L’eloqüència dels mentiders

Com que suposo q estem tots al corrent de la xarlotada que ha estat la polèmica González-Juliana, (i si no, podeu fer-vos-en una idea aquí), té la virtut, a part de distreure’ns, de demostrar tres coses.

1.- Que González és un personatge impresentable i farsant.

2.- Que hi ha mitjans i periodistes, com LV, que s’aferren al que sigui per vendre les seves tesis, sense cap mena de pudor ni vergonya. I:

3.- Que la famosa tercera via, no és q no existeixi, (que ni hi és, ni se l’espera), sinó que ha arribat a uns extrems d’esperpent i ridícul que cada cop la fan més indenfensable pels seus propis inventors.

Els tancs són les portades

Cada cop que dic que això que estem vivint és una guerra, per més que de seguida puntualitzi que incruenta (per sort, i perquè no gosen, que si no…)  m’acostumen a mirar amb cara d’exagerat, o com si m’hagués pres dues copes de més.

De fet, els que no em creuen, tenen una mica de raó, perquè perquè hi hagi guerra cal que les dues parts en siguin conscients, i en el nostre cas em sembla que només ells, l’Estat espanyol, ho té clar, mentre molts de nosaltres (per sort cada cop menys), encara pensen en no sé quines reformes que ni hi són, ni hi seran, ni se les espera (i ai de nosaltres, quan s’hi posin -que si perdem, s’hi posaran- perquè seran reformes per estrènyer encara més el cadenat).

És una guerra perquè tot s’hi val. Perquè l’objectiu és superior a les desavinences puntuals d’una de les parts (PP-PSOE-C’s-P’s, tenen un consens TOTAL sobre qui és subjecte de sobirania i qui no). I és una guerra perquè si no ens en sortim ens aniran asfixiant a poc a poc (però cada cop més intensament) fins a reduir-nos a una cosa folklòrica, residual, inofensiva. I si algú creu que aquest no és l’objectiu de l’Estat que n’aporti proves, que per cada una que trobi jo n’hi trobaré cent que ho corroboren.

I el que hem d’entendre és que en aquesta guerra no hi ha, i no hi haurà, tancs (en tot cas, algun esgarip d’algun militar per mirar d’espantar alguns dubtosos, però res més). Perquè no poden i perquè no els cal.

Perquè avui, les democràcies d’estil occidental, les guerres es fan d’una altra manera: amb el control de la opinió: la interna i l’externa; la pròpia -controlant la possible dissidència- i l’aliena -sembrant el dubte, la por, imposant marcs mentals…-. I per aquesta guerra, un cop més, ells tenen un exèrcit molt més poderós. I no ho hauríem de perdre de vista.

TOTA la premsa de Madrid, la meitat de la premsa editada a Catalunya, tots els mitjans -públics i privats- audiovisials de Madrid, alguns dels catalans.

A més, és clar, dels serveis secrets de l’Estat, els serveis policials, la diplomàcia, el poder judicial… que lluny de ser agents neutrals, lluny d’estar al servei de tots els ciutadans, fan de jutge i part, i ens deixen en una indefensió total i absoluta que només acatem i prenem per normal (“ja se sap”, “què esperaves”…) perquè molts encara van ser educats sota la dictadura, però que són un escàndol democràtic dels més grans que hi ha avui a Europa, i que si no podem evitar, si més no, no hauríem d’acceptar.

(I ara no em vingueu amb TV3 o la Generalitat, perquè és un insult a la intel·ligència i al fair play  comparar una puça amb un elefant).

Així doncs, està tot perdut? No. Perquè per sort, per més mal que facin, les portades no maten, com els tancs. Ens poden voler enganyar, ens poden voler confondre, però ara ja no ens poden exterminar, físicament, que és el que estaven acostumats a fer.

Ara depèn de nosaltres, de la confiança en nosaltres, de no caure en els seus paranys, de no fer-los el joc (per favor, companys de CSQEP, quan us n’adonareu???). Ara cal no creure’ns les seves mentides; i alhora cal ser exigent amb els nostres, i rigorós, i no perdonar res. Però cal exigir, sobretot, que es tracti a tothom amb la mateixa llei.

Perquè el cas és que és MOLT més escandalosa la utilització política de la corrupció (especialment quan alhora s’encobreix la pròpia i els corruptes es reuneixen amb el Ministre, i la justícia arxiva el cas), que la corrupció mateixa.

I això no és perdonar res. Això no és tapar res. Això és posar cada cosa al seu lloc.

Perquè l’Estat ha de ser garant de la igualtat davant la Llei, de la justícia, de la veritat (aquest és el model d’Estat pel que lluitem). I quan deixa de ser així, quan es posa al servei d’uns, per anar contra els altres, TOTS, absolutament TOTS, quedem a la intempèrie i amb plena indefensió.

I jo ja ho entenc que segons quins senyors amb ulleres vermelles, de segons quins partits  o segons quins mitjans (partits i mitjans que s’han posat servilment i seguir i a alimentar aquest joc brut) això no els amoïni. De fet, deuen sentir-se tan protegits com alhora amenaçats.

Però el que no puc entendre és que hi hagi aquells que fan el joc a aquest Estat, gratuïtament (perquè vull creure, vull intensament creure, que és gratuïtament que ho fan), senzillament perquè pensen que així podran esgarrapar algunes engrunes de poder, o podran conservar algunes cadires, (perquè canviar, senyors, treguin-s’ho del cap: canviar no canviaran res, mentre no acabin amb aquest Monstre).

Espanya és això

Ahir vam viure un nou atac a la nostra escola, la nostra llengua i les nostres lleis, i ja en van…

I és que Espanya, aquesta Espanya (l’única Espanya plausible, siguem clars), és (o vol ser) això: una gran metròpoli al sud d’Europa, que exerceixi, sense competència, de capital política, econòmica i cultural d’una única nació de matriu castellana. I tot el que no vagi en aquesta direcció acabarà sent anorreat. Més tard o més d’hora (ells no tenen pressa, de fet el temps juga al seu favor).

Nosotros Podemos. Vosaltres, no.

És cert que el flamant líder del nou regeneracionisme espanyol no ha dit només això, i que més enllà d’aquest titular hi ha, aparentment, un canvi de to pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, i no crec que ho haguem de menystenir.

Els cent-mil valents

Sóc voluntari de l’ANC, soci d’Òmnium, d’Acció Cultural, de la Bressola. Vull una Catalunya independent, i diumenge vaig estar diverses hores recollint signatures per denunciar l’Estat davant de l’ONU.  I crec, molt sincerament, que va ser un dia molt feliç per molts, però també devia ser un dia molt difícil per altres.

M’admira la fortalesa de caràcter i la dignitat, l’enorme dignitat democràtica, de les més de cent-mil persones que van anar fins al col·legi electoral a votar no.