Cui prodest? #mossos

Cui prodest? A qui beneficia? Els antics solien recomanar preguntar-s’ho, davant de fets més o menys confusos, difícils d’explicar, o d’entendre.

Entre els pilars bàsics que vertebren una nació hi ha la llengua, l’educació, els mitjans de comunicació, la sobirania econòmica i el control de l’ordre públic.

En els darrers temps estem veient com, de manera més o menys encoberta, i amb més o menys virulència, se’ls està atacant tots des de l’Estat (que paguem tots i que avui més que mai juga en contra nostra): la immersió sota sospita, amenaces de privatització de la ràdio i televisió pública, extrema pressió financera… i ara, els #Mossos.

Realment la forma com han decidit manifestar la seva  protesta (que pot ser molt legítima en el fons, però d’això, precisament, han aconseguit que no se’n parli) que fins i tot ha arribat a extrems  esperpèntics   (tant que alguns ja se n’han desmarcat) no tindrà gaires efectes pràctics sobre els ciutadans (quina és la darrera vegada que vau parlar amb un Mosso?).

Tampoc no es pot considerar pròpiament un atac intencionat contra la llengua (si bé ja n’hi ha  que han corregut a treure’n rèdit): és del tot absurd pensar que els mateixos Mossos vulguin carregar-se, precisament una de les qüestions que en justifica l’existència…

De fet, aquesta protesta a qui més mal ha fet ha estat, precisament, a la mateixa institució i als mateixos agents que pretenia servir.

Només cal veure la quantitat  d’articles, posts i comentaris que s’han succeït aquests dos dies per adonar-se de l’efecte de desprestigi, d’indignació i de pèrdua de suport per part de la ciutadania (sigui quin sigui el suport que pugui tenir una força d’ordre públic), i aquest desprestigi s’ha estès, precisament, entre aquells sectors de la societat entre els quals la idea d’una Policia Nacional Catalana tenia més suport (mentre aquells que sempre ho han vist amb recel o hi han estat manifestament en contra, es fan un tip de riure i es freguen les mans amb satisfacció en veure com no els necessitem per fer-nos mal).

Afortunadament sembla que han reaccionat aviat, i que bona part de la societat és prou madura per saber destriar el gra de la palla, però gran part del mal ja està fet.

Per això cal preguntar-se… els que han promogut aquesta mesura, els que l’han aplaudit i els que l’han amplificat… sabien molt bé el que es feien (massa)? o és que simplement són uns incompetents, els tontos útils, que faciliten la feina dels que voldrien reduir el cos a una policia exòtica, folklòrica, poc més que ornamental i del tot prescindible…

Perquè, senyors del sindicat, amb aquesta carnavalada no heu aconseguit que es parli de les vostres reivindicacions, sinó que heu aconseguit que molta gent es demani quin sentit té una Policia pròpia, si els seus membres no dubten gens a l’hora de menystenir el país que serveixen.

Els reptes de l’independentisme

Que l’independentisme comença a ser una opció seriosa, plausible, cada cop ho discuteix menys gent. Fins i tot, darrerament, hem pogut veure adhesions a alguns dels seus postulats més transversals (l’espoli, la viabilitat d’una Catalunya independent) per part de persones fins fa poc impensables (des del mateix Conseller d’economia del Govern, fins a algú com Salvador Alemany).

Però un dels símptomes més clars que això potser sí que comença a anar de veres, és que cada vegada sorgeixen més veus que adverteixen dels problemes, els riscos, els desafiaments i els reptes que haurem d’afrontar quan vulguem passar del terreny de les idees al de les realitats.

No són veus, al meu entendre, sorgides per forjar el desànim, per espantar els menys convençuts, per allunyar els que s’hi apropaven. Són veus provinents de les files d’un catalanisme més o menys sobiranitzant. Veus i reflexions necessàries que cal escoltar, que cal tenir en compte, idees que cal debatre, problemes que cal saber preveure perquè quan es produeixin estiguem preparats per afrontar-los amb èxit.

Darrerament, una d’aquestes veus ha pres forma de llibre, Informe Diagonal, de Josep Gimeno, editat per la cada dia més imprescindible A contra vent. A cavall de l’assaig i la novel·la, aquesta obra pretén descriure i molt ben documentar, quines són i seran les estratègies de l’unionisme espanyolista (d’aquí i d’allà - La Santa Aliança) per aturar i abatre l’avenç independentista, i per deixar resolt, i segellat definitivament, l’encaix de Catalunya a Espanya.

I, encara més recent, una lúcida reflexió d’Albert Branchadell al diari ARA,http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Problemes-independencia_0_554944502.html

En aquest article Branchadell, que ha estat sovint incomprès a banda i banda (i no ens podem permetre el luxe de menystenir veus com la seva, per més heterodoxes que a vegades puguin semblar a alguns, o potser precisament per això), posa de manifest alguns dels problemes que s’han donat a Kosovo o a Macedònia, després de la independència, problemes que, si no som molt forts, molt hàbils i, sobretot, molt generosos i flexibles i inclusius, també ens podríem trobar aquí.

Que ens comencem a plantejar, de forma seriosa i oberta, aquestes qüestions, no és només un bon senyal, sinó que és del tot imprescindible si volem arribar enlloc.

Informe Diagonal. No us el perdeu.

No celebrem res

Com sempre, pels volts de la Diada, tornen les discussions recurrents –i interessades- sobre la conveniència de fer d’aquesta efemèride la festa Nacional de Catalunya.
A banda dels arguments polítics que any rere any hem d’escoltar, com variacions sobre un mateix tema, torna a sortir, en forma de gracieta, de burla, o fins i tot de pregunta innocent, com és que hem fet d’una derrota la nostra festa Nacional, i si no seria millor traslladar-la a una jornada molt més festiva (i innòcua, és clar) com St. Jordi.
Però és que l’onze de setembre no celebrem res.
Demà, onze de setembre, commemorem, recordem, que fa 297 anys, els ciutadans de Barcelona van defensar fins a l’últim alè i molts amb la vida els Drets i Constitucions de Catalunya (el País Valencià havia caigut abans, després, també, de llargs anys de lluita i resistència).
Demà commemorem aquests fets i retem homenatge als que van lluitar abans que nosaltres. Fer d’aquesta data la nostra Diada és mantenir-ne viu el record, de no perdre’n la memòria, i sobretot, és proclamar, any rere any, que ens van prendre uns drets, per la força de les armes, que encara no ens han retornat. Recordar que sí, que el castellà sí que ha sigut (i no només una vegada) llengua imposada per la força i la violència. És recordar que la pertinença dels Països Catalans a un estat centralista i centralitzant és fruit d’una conquesta.

Per això ens la voldrien fer canviar (són els mateixos que ens voldrien fer canviar l’himne). Però com que no poden, doncs procuren canviar-ne el valor, el sentit. Perquè, qui té por d’un poble que celebra les derrotes?
Per això és bo dir-ho ben alt, un cop més, l’onze de setembre, diada Nacional de Catalunya, recordem i retem homenatge als que van caure defensant els nostres drets i la nostra Nació. I és la nostra manera de dir-los que els seus sacrificis no van ser debades.
Perquè, potser sí, al capdavall, que celebrem alguna cosa. Celebrem que encara hi som, i que volem ser. Que després de tres segles d’obstinada persecució per part d’un estat hostil, Catalunya continua sabent-se Nació, i els seus ciutadans, cada cop més diversos i més plurals, cada dia volen ser més lliures.

Els que manen. (Al PP hi ha bona gent)

No fa pas gaire, en un sopar a Barcelona, organitzat pels Amics de la Bressola (ja sabeu, les escoles catalanes de la Catalunya del Nord), en suport a l’Escola Valenciana, un dels ponents ens explicava quins efectes tindrà el nou decret d’educació del Govern Valencià (estalviem-nos-en els detalls, només diré que si s’implanta significarà la fi de qualsevol esperança que poguéssim tenir per la recuperació de la llengua pròpia al País Valencià).

Ens comentava com fins ara les línies d’ensenyament en valencià no havien parat de créixer, malgrat els entrebancs de tota mena que hi posava la Generalitat, i que el sistema, amb tots els seus defectes, pot considerar-se un model d’èxit, fins al punt que a Castelló, segons van dir, més del 90% de les línies escolars eren 100% en valencià. I no només això, sinó que en moltes viles i ciutats, els regidors del Partit Popular, en molts casos valencianoparlants, duien els seus fills a les línies en valencià.  Persones accessibles, properes, sensibles a la llengua i cultura pròpies, sembla ser. I que quan els hi dius bon dia, contesten bon dia. Bona gent. Probablement, tan bona gent com molts regidors locals del PP de Catalunya, que més aviat van viure amb angoixa les èpoques més dures de l’Aznarisme, i que és el PP amb el que ens deu voler fer creure que Convergència s’està repartint el país. Llàstima que aquesta bona gent no són els que manen al seu partit. Perquè els que manen són uns altres. Són els que canvien els noms dels carrers d’Elx, per homenatjar l’alcalde franquista, són els que persegueixen TV3, i multen Acció Cultural, i són els que acabaran amb l’ensenyament en català a València i a Balears. I a Catalunya, si poden. Com ja han començat a amenaçar. Els que manen, tenen una idea molt clara d’Espanya (potser la mateixa que tenen els que manen, de veritat,  al PSC?) i ara se senten més forts que mai, i la pensen dur a terme. És amb aquests amb qui està pactant el país el senyor Mas, i no amb la bona gent que hi pugui haver al Partit Popular. Que n’hi ha, sens dubte, però que no hi pinten res. Perquè els que manen són un altres. I saben molt bé on volen arribar. I nosaltres, President, ho sabem?

Els anys difícils (i 2)

Vindran anys difícils. Molt durs i molt difícils. Vindran anys de guerra bruta. Vindran anys de tot s’hi val. Vindran anys difícils i hem d’estar preparats. Ho hem de saber; no hem d’enganyar-nos. I no ens ha de fer por ni ens ha de sorprendre.

Hem creuat la frontera i ara som al terreny de les possibilitats. I per cada passa que fem, creixerà la seva resistència. Per cada metre que avancem creixeran els seus atacs, de tota mena i de tota condició. No ens ha d’amoïnar, ans al contrari. Seria estrany que no fos així. Serà senyal que anem pel bon camí, i que ens apropem a la nostra fita.

I hem de contar que no s’estaran de res. Jugaran fort, i jugaran brut. Perquè s’hi juguen molt.

Ens voldran confondre, ens calumniaran, mentiran. Sobre nosaltres, sobre els nostres fets, sobre les nostres raons i els nostres arguments, sobre els nostres líders. Els voldran desacreditar, i faran tot el que calgui per fer-los caure. Ja hem vist què fan amb els que ho podrien haver arribat a ser.

I lamentablement, alguns dels nostres els hi seguiran el joc. També ho hem vist, això, incomprensiblement, polítics i periodistes, no al servei del seu poble, i dels seus conciutadans, sinó al servei dels interessos d’una capital, i d’un Estat que no són els nostres.

Ho faran servir tot, cal que estiguem a punt. Als convençuts, ens voldran enfrontar entre nosaltres. Als dubtosos, els voldran fer tenir por, o els voldran condicionar amb burles i menyspreus.

Empraran totes les lleis. Les que ja han escrit, i les que escriuran. I pretendran elevar les seves normes a la categoria de manaments inviolables. I ens voldran fer oblidar que cap llei és superior a la voluntat d’un poble.

Vindran anys difícils i hem d’estar preparats. Necessitem els millors. Que els millors es posin al davant, perquè al davant només hi ha lloc per als millors.

I pels més forts. Perquè aquests seran els primers a rebre tots els atacs, tota la pressió, tota la mentida (i tots els afalacs, i tots els suborns, quan creguin que aquest és el camí). N’atacaran el bon nom, i en ridiculitzaran els actes. (sisplau, siguem-ne tots conscients, i no els hi ho posem fàcil… si més no, no tant com fins ara hem fet).

Darrere els millors hi ha d’haver uns altres millors. Perquè seran molts els que cauran pel camí, com molts ja han caigut. I darrere els altres millors hi hem de ser tots. Com un sol poble. Avançant en una sola direcció. Fent pinya. Perquè som nosaltres qui ha d’aguantar i ha d’empènyer els millors. Perquè sense ells no ens en sortirem, però si els deixem sols, no se’n sortiran.

Després del 2009, vénen els anys difícils. Anys de mentides, de pressions, de pors, d’amenaces. De tota la maquinària implacable i poderosa d’un Estat, amb centenars de milers de persones treballant al seu servei, amb un únic objectiu: perpetuar-se.

I ens intentaran dividir, espantar, enfrontar, subornar, desmoralitzar… i un altre cop espantar.

Vindran els anys difícils, ho hem de saber i hem d’estar preparats.

Perquè després dels anys difícils, ens espera la Llibertat.

Els anys difícils (1)

Tanquem l’any zero del nostre despertar. Després de dècades de submissió, de dubtes i de por, després d’uns darrers temps d’un tímid desvetllar-nos, d’una energia soterrada i silenciosa, aquest que ara tanquem, ha estat un any que ha de passar a la història del nostre país.

Veníem de sacsejades importants, però aïllades, poc més que focs d’encenalls, i que no s’acabaven de traduir en res (manifestacions multitudinàries, seguides de decepcions electorals). Però aquest 2009 ha estat diferent.

Hem dut milers persones a Brussel·les, hem fet el referèndum d’Arenys, hem fet els del Desembre. Hem vist, per primer cop a les enquestes, i als carrers, que som molts, molts més dels que ens deien que érem, molts més dels que nosaltres mateixos ens pensàvem.

Hem vist, i hem demostrat, que si volem, podem, i que només depèn de nosaltres. (Però també hem descobert que les velles febleses encara hi són, i que som la més gran amenaça per nosaltres mateixos).

Hem creuat la frontera entre el somni i la possibilitat.

Però això és només el començament, la part més fàcil. Perquè també hem despertat l’Estat i els seus valedors. I hem d’esperar que es defensarà.

A partir d’ara el que ens espera són els anys més difícils. Els anys en què ens hem de guanyar el dret a la llibertat. Els anys que ens posaran a prova. Els anys que destrien els pobles que s’ho mereixen dels que no.

I ens en sortirem. Si ens aferrem als valors que han fet gran el nostre país i que l’han permès de vèncer totes les adversitats, ens en sortirem: treball, esforç, perseverança, unió i sacrifici. Persistirem, i tornarem a ser el que un dia vam ser.

I aquests que ara vénen seran recordats com els anys difícils que vam haver de passar, abans d’assolir la llibertat.