No celebrem res

Com sempre, pels volts de la Diada, tornen les discussions recurrents –i interessades- sobre la conveniència de fer d’aquesta efemèride la festa Nacional de Catalunya.
A banda dels arguments polítics que any rere any hem d’escoltar, com variacions sobre un mateix tema, torna a sortir, en forma de gracieta, de burla, o fins i tot de pregunta innocent, com és que hem fet d’una derrota la nostra festa Nacional, i si no seria millor traslladar-la a una jornada molt més festiva (i innòcua, és clar) com St. Jordi.
Però és que l’onze de setembre no celebrem res.
Demà, onze de setembre, commemorem, recordem, que fa 297 anys, els ciutadans de Barcelona van defensar fins a l’últim alè i molts amb la vida els Drets i Constitucions de Catalunya (el País Valencià havia caigut abans, després, també, de llargs anys de lluita i resistència).
Demà commemorem aquests fets i retem homenatge als que van lluitar abans que nosaltres. Fer d’aquesta data la nostra Diada és mantenir-ne viu el record, de no perdre’n la memòria, i sobretot, és proclamar, any rere any, que ens van prendre uns drets, per la força de les armes, que encara no ens han retornat. Recordar que sí, que el castellà sí que ha sigut (i no només una vegada) llengua imposada per la força i la violència. És recordar que la pertinença dels Països Catalans a un estat centralista i centralitzant és fruit d’una conquesta.

Per això ens la voldrien fer canviar (són els mateixos que ens voldrien fer canviar l’himne). Però com que no poden, doncs procuren canviar-ne el valor, el sentit. Perquè, qui té por d’un poble que celebra les derrotes?
Per això és bo dir-ho ben alt, un cop més, l’onze de setembre, diada Nacional de Catalunya, recordem i retem homenatge als que van caure defensant els nostres drets i la nostra Nació. I és la nostra manera de dir-los que els seus sacrificis no van ser debades.
Perquè, potser sí, al capdavall, que celebrem alguna cosa. Celebrem que encara hi som, i que volem ser. Que després de tres segles d’obstinada persecució per part d’un estat hostil, Catalunya continua sabent-se Nació, i els seus ciutadans, cada cop més diversos i més plurals, cada dia volen ser més lliures.

Advertisements

Els comentaris estan tancats.