Com pitjor, pitjor.

Es pot dir que encara estàvem valorant els darrers atacs a la llengua, a les Balears i a l’Aragó, quan avui el Tribunal Supremo (espanyol, és clar) ens en clava una de nova. Aquest cop contra l’ensenyament a l’educació infantil.

No ens cansarem de repetir que no hi ha res d’atzarós i que tot forma part d’un objectiu secular d’eliminació i extermini de la llengua catalana. Com, si no, s’han d’interpretar aquests darrers fets? Ells (l’Espanya eterna i homogènia) ho tenen molt clar i no tenen pressa i hi posaran tots els recursos que calguin: ara activen el front polític, ara el judicial, ara el “civil” (ehem, les 3 !!! famílies), ara el progre intel.lectual dels babèlics, els vargaslloses o els boadellians… (doble ehem).

És una guerra desigual, de desgast i resistència. Ells van fent. Un cop aquí, un cop allà, amb centanars de milers de soldats a sou (jutges, funcionaris, polítics, periodistes… que s’hi poden dedicar full time) i a esperar resultats. Nosaltres, què tenim? Qui tenim?

Nosaltres ens indignem, aconseguim alguns titulars, un parell de Trending Topics, potser una concentració a la plaça major del nostre poble; el nostre president (ehem, ehem, ehem) surt fent una declaració, la Consellera diu no nos moverán , i al cap d’un parell de dies ja ens n’hem oblidat (perquè els bons ciutadans bé que hem de tornar a la nostra feina de cada dia, o perquè alguna altra notícia més grossa ens torna a esverar).

Però que ens n’oblidem, que no puguem fer-hi res, o que volguem fer veure que no n’hi ha per tant, no vol dir que no tinguin conseqüències; no vol dir que no vagi surtiendo el efecto.

I mentrestant encara hem de sentir veus més o menys il·luses que sembla que se’n congratulin, perquè això demostra un cop més que una altra Espanya NO és possible, i per tant, gràcies a això uns quants federalistes més cauran del cavall i se sumaran a la bona nova de la independència que, per tant, ara serà una mica més a prop. I amb la satisfacció (o l’arrogància de l’ignorant) diran que Espanya està cavant la seva pròpia tomba…

Què voleu que us digui, tan de bo tinguessin raó, però molt em temo que aquesta actitud és més una mostra d’ingenuïtat, de wishful thinking com se sol dir, que d’altra cosa.

Perquè la indignació passa, però les ferides romanen, i cada cop més profundes i cada cop més salvatges. Potser ja és hora que passem a l’acció i exigim i empenyem els nostres representants que també ho facin. Desafiant, si cal (i tant que cal!!) un ordenament jurídic que sempre ens serà advers (perquè sempre serem minoria) i que està molt ben pensat i construit per destruir-nos.

Som. I serem?

Posted with WordPress for BlackBerry.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.