No és només l’espoli

It’s the economy, stupid. Tothom ho sentit alguna vegada. La Wiquipèdia li dedica un article, i si ho busquem al Google ens donarà més de dos milions d’entrades.

Ha estat l’ofec econòmic, la indefensable discriminació econòmica que pateix el nostre país per part del Govern espanyol (obsedit a fer de Madrid la gran metròpoli del sud d’Europa, a costa d’empobrir Barcelona i Catalunya), han estat els incontables incompliments en les inversions promeses… el que ha decantat finalment la balança cap a una majoria de catalans que han entès que l’única opció per garantir el benestar i la viabilitat de Catalunya, és disposar d’un Estat propi.

Aquesta injustícia afecta tothom per igual: vingui d’on vingui, parli el que parli, senti el que senti. És un clam que mira endavant, i no endarrera. On volem anar, i no d’on venim. I és quantificable, objectiva i amb unes conseqüències dramàtiques que el context actual encara fan més insostenibles.

Ara bé, crec que ens equivocarem focalitzem el conflicte amb l’Estat espanyol només en l’àmbit econòmic.

I crec que ens equivocarem per tres raons. Una primera, diguem, més estratègica: si reduïm la nostra causa a una reivindicació econòmica, als ulls del món perdrem tota la legitimitat, i serà un afer estrictament intern, més aviat antipàtic (que fàcil és titllar-nos d’insolidaris i egoistes), fàcil de distorsionar (ho estem veient cada dia: és molt senzill manipular les xifres i crear confusió) i serà gairebé impossible aconseguir complicitats fora de les nostres terres.

En segon lloc, perquè si ho juguem tot a la carta de l’economia, aviat pretendran vendre’ns, ara sí, una enèssima millora defintiva del finançament que dins de l’ordre constitucional acabi d’una vegada per totes amb el dèficit fiscal i permeti solucionar l’encaix de Catalunya dins Espanya… quantes n’hem vist, ja? amb la que pretendran guanyar temps, i qui dia passa any empeny, i de mica en mica ells sí que aniran avançant cap al seu objectiu últim: l’assimilació.

I la tercera i més més important, és que el problema econòmic només és símptoma d’un problema molt més profund, que és la concepció de l’Estat. Uniforme, centralista, pivotant al voltant d’un Gran Madrid, centre de negocis, sí, però també cultural i polític, un model d’Estat on Catalunya és d’Espanya.

Perquè el conflicte va molt més enllà, perquè paguem per un Estat que enlloc d’estar al nostre servei, en tant que ciutadans i contribuents, és un Estat que el seu principal objectiu és la nostra assimilació. Al preu que sigui.

Un Estat que ignora les lleis aprovades pel nostre Parlament.

Un Estat que envaeix constantment competències.

Un estat que menysprea els nostres usos i costums. Un Estat que ataca tota llengua que no sigui la castellana.
Un Estat que ens vol imposar el seu model educatiu.
Un Estat, en definitiva, en què per tenir-hi cabuda hem de deixar de ser qui som: econòmicament, culturalment, i com a poble.

No és només l’economia, doncs, i convé que això el món també ho sàpiga. I convé que ho expliquem un cop i un altre portes endins.

Paguem com el que més, rebem com el que menys, i som tractats com ciutadans de segona.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.