Fem Via (3) – El manifest d’ICV

Havien passat poques hores del darrer post, que ja teníem novetats:

No consideraríem ni digne de menció l’esborrany d’article del subdirector de La Vanguardia, Vías de agua, que pretenia (entenc) ser entre irònic o càustic, si no fos pel rebuig que va generar fins arribar a provocar una demanda de boicot al diari més camaleònic del país. Reacció totalment desproporcionada, al meu entendre, perquè el text, francament, no s’ho valia: ja se sap que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Però suposo que ja plou sobre mullat, en aquest diari, i que un mitjà que es vol central i de prestigi ignori sistemàticament la movilització civil més més important dels darrers anys a Catalunya diu molt poc d’aquest mitjà, i molt de la movitilització. Tornem-hi: fa molta por.

Dit això, potser és il·lustratiu del ritme trepidant de què parlàvem ahir fer un cop d’ull a les estadístiques, i veure com han variat en només 24 hores: de 21 trams amb poca o baixa ocupació, i 17 amb mitja; a només 14 amb ocupació mitja.

Ocupació Via Catalana 3del9

Així no ens ha d’estranyar que alguns, espantats per la demolidora evidència que seria una innocent comparació de fotografies, hagin decidit canviar de plans i marxar lluny, ben lluny, a celebrar la seva Diada particular

D’altres, més coherents tot s’ha de dir, es mantenen en les seves filigranes dialèctiques que, francament, crec que fora de l’univers Tuiter i dels professionals de la política (periodistes inclosos) ja no interessen gaire ningú.

I finalment, ahir a darrera hora es va saber quina seria la postura oficial d’ICV. Peça molt important, al meu entendre, d’aquest procés que el que escriu va anomenar Els anys difícils

Ignoro si fruit de tensions internes entre sensibilitats diverses, si fruit de qüestions personals entre líders polítics, que se’ns escapen, si ha estat perquè en algun moment i per alguna raó, no s’hi han sentit prou inclosos, ICV ha decidit fer un sí però no, que ha decebut molta gent que creia que si el que volien era remarcar l’accent social, podria haver triat per una opció que no fes el joc als que frisen perquè la Via fracassi. De fet, és aquesta expectativa prèvia el que va provocar, al meu entendre, moltes de les reaccions que hi ha hagut quan la notícia es va fer pública. Reaccions del tot desproporcionades i injustes, i que esperem que el temps vagi temperant.

Reaccions, però, que la gent d’ICV hauria de saber interpretar no només en negatiu: si ha generat més soroll la postura llur que la de Duran, és perquè d’ell ja no se n’espera res, mentre que els ecosocialistes eren vistos (i són, i han de ser) com algú molt proper en les qüestions de país.

I més després de llegir el manifest que han fet públic aclarint la seva posició. Un manifest que expressa un compromís inqüestionable amb el dret a decidir, i que qualsevol partidari de l’Estat propi hauria de valorar molt favorablement. En aquest sentit, les mostres d’enuig que es van succeir ahir a la nit i tot al llarg d’avui (enuig, tornem-hi, cenyit gairebé exclusivament  a la xarxa) crec que no només són injustes, sinó també contraproduents. Ni és just, ni ens podem permetre el luxe, d’empènyer ICV al costat del PP i C’s (el PSC sembla que s’hi va acostant a marxes forçades… i amb aquella alegria…).

En tot cas, si se li pot retreure alguna cosa a aquest manifest, és una certa manca de coherència en les formes: Sense entrar a valorar el fons de la qüestió, no encaixa gaire reclamar un acte més inclusiu, i on tothom s’hi senti còmode, i en canvi convocar únicament a un acte forçosament més restringit. En aquest sentit, els nois de la CUP han estat molt més hàbils.

Però tot i així, des del més estricte independentime, cal reconèixer i cal dir ben alt, que ICV és al costat dels que el proper dia 11 serem a la Via Catalana.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.