Fem Via (i 4)

A poques hores de la Diada, ara la màxima preocupació és quin temps farà. 

L’expectativa dels darrers dies ha anat in crescendo, i dubto que ningú recordi un 10 de setembre tan emocionant com aquest. 

Els atacs, de tot arreu, no han cessat, com era de preveure, però sí que han perdut una certa intensitat, i s’han enfocat més aviat a buscar el dubte i a sembrar la desunió (precisament per part d’alguns que criticaven l’ANC de no haver estat inclusius). 

Potser conscients que això no ho aturarien, han optat per mirar de minimitzar-ne l’impacte, i avui sembla que l’estratègia del Govern d’Espanya passarà per aquí. 

Però possiblement serà inútil, no només per la gran quantitat de Vies que s’han fet arreu del món (un fet sense precedents en la nostra història recent), sinó per la quantitat de periodistes estrangers acreditats, com els que van acudir a la roda de premsa de l’ANC a Madrid, o pel ressò que hores d’ara ja ha tingut en mitjans de tant prestigi com el Washington Post o el NYT entre d’altres

Tot això, impensable fa només 13 mesos, és només, vull creure, un preludi del que vindrà si demà tot surt bé. Perquè no ho oblidem, ha de sortir tot bé: cal que el temps acompanyi, que tothom arribi a lloc, que els milers de voluntaris sapiguem fer bé la nostra feina, i que no caiguem en provocacions absurdes (que, malaurdament, crec que hi haurà). 

Dit això, i menys de 12 hores del que tot fa pensar que serà un dia històric, només ens queda gaudir dels nervis d’aquests darrers moments, i felicitar l’Assemblea per la seva magnífica tasca i per la gran capacitat d’organització i movilitació que ha demostrat. 

Per acabar, un vídeo i una confessió. 

El vídeo, el darrer que han fet, amb dos il·lustres protagonistes i amb un missatge molt clar. Dos de fet, perquè el segon missatge én són els intérprets: Monzó, que pren partit de forma explícita, i Puigcorbé, que viu i treballa a Madrid, i que exemplifica l’evolució ideològica de tants ciutadans d’aquest país.

La confessió: el primer cop que vaig sentir que l’Assemblea pensava en una cadena humana per mirar de superar l’èxit de l’11S2012 vaig pensar que era un error. Ara no només n’he copsat la veritable dimensió, sinó que me’n vaig fer voluntari i m’he associat a l’ANC.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.