L’intent de la profecia autocomplerta

Ja sigui Cercas, ara fa uns dies, Núria Amat, des de la tribuna de la progressia espanyolista, o encara avui mateix, a poques hores de la Diada, la noblíssima Carme Chacón, hem vist darrerament sortien un seguit de personatges públics catalans, denunciant el que vindria a ser una situació gairebé al límit del conflicte civil entre catalans.

El nacionalisme espanyol, de tots els colors i condicons, s’està esfoçant molt a construir un relat del què està passant en els darrers anys a Catalunya, absolutament esbiaxador de la realitat, i amb la  claríssima finalitat de deslegitimitzar la voluntat d’una gran quantitat de catalans (no sabem si la majoria… perquè no ens ho deixen comprovar).

Seguint el camí marcat pel sereníssim Francesc de Carreras, la idea és fer passar els poderosos (els que tenen l’Estat, amb totes les seves eines i servidors al seu costat) per uns ciutadans desvalguts, temerosos, perseguits, i presoners d’una espiral de silenci; que no gosen dir res per por de ser assenyalats i marginats.

I si cal elevar l’anècdota a categoria, es fa, (tot i que un cop llegida i i escoltada l’anècdota no dóna per gaire i bascula entre a la farsa i la dramatització més grotesca). I si cal creuar els límits del rigor i la decència, també… que si la realitat s’obstina a desmentir les seves mentides, no passa res, què és la realitat per qüestionar un bon titular (per cert, no busqueu en els seus diaris, el desmentit, sinó que encara s’hi insistia i es reforçava la tesi del país atemorit…).

LA RAZÓN

 

 

Podríem pensar que n’hi ha prou de no fer-ne cas, que tothom n’hi ha prou de passar una setmana en qualsevol lloc de Catalunya, per veure que cauen pel seu propi pes; o creure que n’hi ha prou a respondre-hi amb humor (i és cert que no hi ha millor antídot per la fal·làcia, que convertir-la en farsa); però faríem bé de no oblidar que aquesta estratègia no té res de casual, sinó que forma part del que podríem anomenar un dels múltiples plans B de d’Estat, (que ells també en tenen, i molts; però ja en parlarem en un altre moment).

Amb aquest relat, amb aquestes declaracions, busquen, al meu entendre, almenys 5 coses:

1. La més superficial (i per això menys important) aconseguir notorietat  i acontentar la caverna de Madrid. Confirmar, que el que expliquen els seus mitjans és cert, i erigir-se ens els portaveus d’una Catalunya majoritària però silenciada.

2. Confortar l’espanyolisme nostrat, i justificar la seva invisibilitat social sota l’excusa de l’espiral del silenci. Així, si no se’ls sent no és perquè siguin pocs, sinó perquè callen per por. Obviant que tenen tots els altaveus de l’Estat, tots els mitjans espanyols absolutament monopolitzats; presència regular als mitjans catalans (poseu Albert Rivera al cercador de TV3.cat) vaja, una persecució de manual. ,

3. En aquest context, doncs, cap consulta que es dugués a terme seria vàlida perquè no hi ha condicions prou democràtiques, perquè una part no es pot expressar lliurement. Ergo, senyors de la comunitat internacional, senyors demòcrates espanyols que no entenen el nostre immobilisme, encara que el democratíssim Gobierno de España volgués fer com UK, no podria. És més, encara que els catalans desobeíssim i acudíssim a votar en massa, no valdria.

4. Però encara n’hi ha més. Si la cosa cola, i ens creiem que  una part de la ciutadana ha vist vulnerats els seus drets… taxan, ja tenen el terreny adobat per allò que sigui que vulguin fer (vaja, una versió més soft, però més enverinada del Nazis com nosaltres) i que no cal dir que no serà, precisament, oferir-nos la 3a via…

i 5. Finalment i molt important: també busquen indignar-nos, provocar-nos, buscar la reacció visceral, la desqualificació, l’insult, encara que sigui per Twitter, encara que sigui fals o fingit, encara que per poder dir: veieu com tot el que diem és veritat.

La gran feblesa d’aquesta estratègia, és que és a les nostres mans deixar-la en evidència. Si mantenim la calma, si no caiem a les provocacions i el darrer punt no es produeix, la resta cauen pel seu propi pes; i si som capaços d’aportar exemples reals i contundents, de gent honesta, que mostrin la falsedat dels seus arguments es demostrarà, una vegada més, a quin costat hi ha els arguments, i a quin, la mentida.

 

Advertisements

Els comentaris estan tancats.