Els cent-mil valents

Sóc voluntari de l’ANC, soci d’Òmnium, d’Acció Cultural, de la Bressola. Vull una Catalunya independent, i diumenge vaig estar diverses hores recollint signatures per denunciar l’Estat davant de l’ONU.  I crec, molt sincerament, que va ser un dia molt feliç per molts, però també devia ser un dia molt difícil per altres.

M’admira la fortalesa de caràcter i la dignitat, l’enorme dignitat democràtica, de les més de cent-mil persones que van anar fins al col·legi electoral a votar no.

Sabien què hi trobarien: cues de votants il·lusionats, ambient festiu i de triomf, alegria, il·lusió, solidaritat, l’olor de la victòria. De la victòria d’una opció que no és la seva. Sabien que, molt possiblement, el seu vot no decantaria res. Sabien que els havien dit que no anessin a votar, i sabien que anant-hi legitimaven un procés que va contra els seus interessos.

I, malgrat tot, hi van anar. Van haver de buscar activament on els tocava anar, potser fins i tot van imprimir-se les butlletes a casa, i hi van anar de bon matí, o potser a la tarda, ja, a fer sentir la seva veu.

Davant d’aquesta actitud només puc manifestar la meva més gran admiració i el meu respecte. I l’orgull de tenir-los com a conciutadans.

I crec que avui, aquests cent-mil votants, han d’estar tan orgullosos o més que els 40.000 voluntaris. Perquè per ells, possiblement, va ser un dia molt més llarg, i més difícil.

No sé si jo hauria estat capaç de fer el mateix en cas invers. Potser sí, potser no. Però sé molt bé què se sent defensant una opció minoritària, minoritzada, estigmatitzada. Sé molt bé quina és la sensació d’anar contra corrent.

Un cop algú va dir que la valentia és moure’s quan tot t’impulsa a quedar-te quiet.

Ells (i elles) podran alçar el cap i dir: això és valentia; això és dignitat, això és ser profundament demòcrata.

I crec que els ho hem de reconèixer. I crec que quan tinguem l’oportunitat de fer un país nou hem d’anar-los a buscar i dir-los: feu-lo amb nosaltres, hem de fer un país per tots; ajudeu-nos. Amb vosaltres, els cent-mil valents, segur que farem un país millor.

Advertisements

6 responses to “Els cent-mil valents

  1. Aquests valents que han votat “No” legitimen el procés, jo també els considero demòcrates dels que val la pena tenir com a conciutadans quan siguem independents, en aquests mesos he intentat que anessin a votar a tots els que he trobat.
    Tots sabíem que la única estratègia que podien aprofitar els unionistes es la de fomentar la baixa participació per desligitimar el resultat. Han aconseguit el que volien i nosaltres no hem sabut contrarestar-ho, espero com el Jordi que a la votació de la veritat no ens trobem una desagradable sorpresa per inesperada.
    Tenim molta feina si volem estar segurs de tenir majoria suficient a la següent votació.

    Liked by 1 person

    • Completament d’acord, Adolfo. El que passa és q amb aquesta modalitat de consulta ho teníem molt difícil per contrarestar-ho. Sabien (o creien) que no s’hi jugaven res, ergo, la millor aposta era quedar-se a casa i esperar que la cosa punxés. Haurien guanyat sense moure’s del sofà. No només els unionistes, sinó els que creuen que Catalunya ni tan sols té dret a decidir.
      Per això encara dono més valor a aquests cent-mil que, abans que unionistes són demòcrates.
      De fet, en un hipotètic referèndum vinculant, una de les estratègies q pot intentar l’unionisme és exgigir un llindar mínim de participació, i després cridar al boicot.
      En aquest sentit, tens raó que hem de ser molts més.
      Per altra banda, si no hi ha llindar mínim -i ara això tb val per unes plebis- l’Estat posarà en marxa totes les seves armes (guerra bruta, vot de la por, etc) per mobilitzar tothom, i, com diu el Jordi, no seran només cent-mil. Per tant, de nou tens raó: tenim moltíssima feina!

      Gràcies pel comentari!! 🙂

      M'agrada

  2. O els cent mil tontos útils. No crec que la majoria de NOs volgúessin saltar-se la legalitat espanyola i apuntar-se a la llista de 2,3 milions de dissidents al costat nostre. I tampoc crec que es paréssin a analitzar-ho gaire.

    Liked by 1 person

    • No ho sé, Marcel, suposo que hi deu haver de tot, com a tot arreu, però jo em guardaria prou de menysprear el vot de ningú. Però no tinguis dubte que més d’un i més de dos, hi van anar convençuts del què feien. I convençuts que per ells (com per nosaltres) votar és un dret inalienable.

      M'agrada

  3. Impecable. Però ja veuràs quan a les plebiscitaries aquests 100.000 valents vinguin amb els seus 1.200.000 amics no tan valents… Esperem que també els faci mandra sortir de casa…

    Liked by 1 person