Category Archives: independència

Els cent-mil valents

Sóc voluntari de l’ANC, soci d’Òmnium, d’Acció Cultural, de la Bressola. Vull una Catalunya independent, i diumenge vaig estar diverses hores recollint signatures per denunciar l’Estat davant de l’ONU.  I crec, molt sincerament, que va ser un dia molt feliç per molts, però també devia ser un dia molt difícil per altres.

M’admira la fortalesa de caràcter i la dignitat, l’enorme dignitat democràtica, de les més de cent-mil persones que van anar fins al col·legi electoral a votar no.

Continua llegint

Votem? Votem!

Votar. Aquesta és la voluntat d’una gran majoria de catalans per al proper 9N. Volem votar.

Però… podrem? sembla evident que el Govern espanyol, ja sigui via TC ja sigui per altres mitjans, no ens ho pensa deixar fer. I nosaltres, què hem de fer?

Desobeir la llei, posar les urnes als col·legis i esperar que les vinguin a treure. Això és el primer que ens diu el cos. La sobirania no es pidola, s’exerceix, i, creiem, les imatges de la Policia Nacional enretirant les urnes posaran de manifest davant del món els dèficits democràtics que té Espanya (ai… com si al món això li hagués d’importar massa). D’acord, i després què?

Continua llegint

Fem Via (2)

Si a primers d’agost la Via Catalana ja feia por, ara està provocant terratrèmols.

Ara mateix, a les 17:00h del 2 de setembre, aquestes són les dades d’ocupació de la Via:

Ocupació Via Catalana

(Cal felicitar, per cert, al creador d’aquesta pàgina, que dóna estadístiques de la Via en temps real, i que ens ha permès fer un seguiment gairebé al minut de com evolucionaven les inscripcions).

És a dir, a més d’una setmana vista, ja es pot considerar que l’èxit està garantit.

Si més no, l’èxit d’inscripcions, que altra cosa serà dur-la a terme satisfactòriament: un veritable repte logístic, i que és el que hi dóna més valor.

Suposo que és per això que aquestes darreres setmanes s’han multiplicat els atacs a la Via, en un desesperat intent de fer-la fracassar. Cal dir, però, que a mesura que passaven els dies anaven sent més grotescos i divertits, mentre que per altra banda, creixien els que anunciaven la seva assistència.

Així, vam tenir la impagable portada de La Razón… el mateix dia que la majoria de diaris seriosos destacaven la situació a Siria.

Com que això més aviat va fer riure, semblava que calia apujar una mica el to… però ara sin que se note el cuidado, tasca que els grans professionals de El Periódico sempre estan disposats a fer, i, també en portada, tenien el detall de fer-nos saber que això de la Via Catalana abertzalejava una mica: és a dir, que tocava treure el Cristo Gros però sense que es notés gaire… però com que a aquestes alçades ja estem tots una mica curats d’espants, la notícia ha passat sense pena ni glòria.

Una mica més de sort (mediàtica) sembla que tindrà la darrera ocurrència de Navarro, que sense mesurar gaire l’abast de les seves paraules, segons alguns; o sabent molt bé el que feia, segons uns altres (opinió que subscric totalment: intoxica que fa fort…), ha proposat la privatització de les manifestacions… bé, no sabem si de totes, o només de les que a ell no li convenen, demanat que l’ANC es faci càrrec de les despeses derivades de l’acte del dia 11, tal com fa el Barça els dies de partit…

No cal dir que les reaccions no s’han fet esperar, tot i que alguns, com l’inefable Rivera no han volgut perdre l’oportunitat de continuar confonent una mica més.

Però, de moment, malgrat els entrebancs, els atacs més o menys indissimulats, les amenaces de boicot… tot fa pensar que la Diada serà un èxit, precedida de l’èxit que està tenint la iniciativa en l’esfera internacional, que sota l’etiqueta #ViaCatalanaMon, que de la Xina a Austràlia, d’Hèlsinki a Johannesburg, està movilitzant milers de catalans arreu.

Veurem què ens deparen els propers 8 dies… però tot fa pensar que estarem distrets. Molt.

Facin el que vulguin: persistirem.

Fem via

Definitivament, la Via Catalana fa molta por.

Primer la van voler ridiculitzar, minimitzant-ne la importància, per allò de provar sort i a veure si es desinflava abans de començar.

I en veient que no ha estat així, sinó que cada cop prenia i pren més volada i més abast, s’han començat a posar nerviosos.

De fet, el Concert per la Llibertat ja els va fer saltar les alarmes: poca broma això d’omplir el Camp Nou durant 6 hores, i reunir Titot, Dyango i Paco Ibáñez sota una mateixa causa…

Però la cosa ha anat a més, i no és tan sols per la quantitat de rèpliques de la Via que s’han anat organitzant arreu del món, sinó també el ritme trepidant de les inscripcions, que fan augurar un èxit rotund.

Un èxit que es reflecteix en la il·lusió que es palpa arreu. Persones de tota edat i condició que ja saben on seran: Ja fa dies, a l’AVE, tornant de Madrid, el que escriu va escoltar la conversa de dos companys de feina que comentaven el quin tram els havia tocat; converses de carrer, captades al vol; establir ràpidament complicitats amb desconeguts amb motiu de la ‘cadena’…
Sí, la il·lusió es palpa, i fa pensar en els versos que res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu.

I, esclar, estan cada dia més nerviosos i ja no saben què fer:
Primer han estat els del 12O, que diu que contraprogramaran la Via i encerclaran la Sagrada Família… Deixant de banda la voluntat evident de buscar el conflicte i la crispació, ja que en aquest tram la Via ja hi passa, no deixa de ser una bona notícia: que contraprogramin, i així tindrem fotos per comparar i mostrar cada cop que ens parlin de la ‘Catalunya real’.

Però deuen haver vist que això no és prou, i han obert altres fronts (per cert, no hi vull incloure, aquí, els apèndixos que han anat sorgint, com l’Encerclem la Caixa o encerclem Trueta… tot i que d’entrada em costa no veure-hi una ‘mà negra‘ uns i altres s’han afanayat a insistir que ells sumen i complementen…).

Un altre front curiós, i que sembla que no passarà de falsa alarma, fou l‘amenaça del Comité d’empresa de TVC de fer vaga, precisament, el dia 11… Jugada mestra, si es concretés, d’alguns que fa uns dies votaven contra l’ERO al Parlament però que avui… ves quines coses… demanaven que es tanqués TV3.

Passat aquest sobresalt, el setge va continuar, ara ja més institucionalitzat i donant la cara, i el senyor Pere Navarro, cap del PSOE a Catalunya, ja ha demanat obertament, a tots els seus militants, que s’abstinguin de participar-hi. Casualitat o no, gairebé mateix dia llegíem la notícia (en un diari gens suspecte de ser afí a la causa) que les baixes al PSC ja es compten a centenars… Decebuts pera deriva assimilacionista del seu líder.

Òbviament, l’efecte que ha tingut sobre el ritme d’inscripcions tendeix a zero (si és que no té l’efecte contrari…)…

Seguim, que també han passat coses estranyes: com aquell missatge fantasma que va circular unes hores, on el Ciudadanos de Badalona animaven els seus socis, amics i saludats, a inscriure’s als trams més difícils d’omplir i després no presentar-s’hi, amb la idea, se suposa, que n’hi haurà prou que falli un tram perquè tota la Prensa libre de Occidente s’hi abraoni i demostri que el la Catalunya real era a la platja.

I tot i que en honor a la veritat s’ha de dir que no van trigar gaire a desmentir l’autoria, sí que hi va haver prou temps perquè més d’un dels seus acòlits celebrés la iniciativa.

IMG_2026[1]

Sigui cert o sigui fals… la idea ja ha estat llançada i no hem de descartar que alguns ‘per lliure’ la segueixin…

I, com que continua fent por i guanyant adhesions, deuen haver pensat que si no ho poden aturar, almenys mirem de desvirtuar-ho, no? i així és com els grums d’en Duran (ell ja no gosa, que prou que va fer el ridícul ara fa un any) ara demanen que se’n canviï el nom, i que si d’això, que perquè no la fem passar per carrers més discrets (això no ho han dit, però tot arribarà).

Per sort, però, nosaltres fem via, amb empenta, fermesa i il·lusió. Perquè nosaltres també sabem que res podran contra un poble alegre, unit i combatiu…

Jo, #ViaCatalana, i tu?

No caure a la trampa (reflexions d’urgència sobre el català a la nova llei d’educació)

El propòsit d’aquesta nova versió de la Llei d’educació, tal com l’ha donat a conèixer el govern espanyol -en el fons i en les formes- no ès només torpedinar el model d’escola catalana, sinó també, i molt especialment després de les eleccions, buscar la confrontació entre catalans, atiar el conflicte.

Per això no hem de caure a la provocació; per això la resposta no ha de ser només la desobediència i la insubmissió, que també; sinó, sobretot, mostrar i convèncer, de les virtuts del model d’immersió lingüística, especialment per aquells sectors de la població que, suposadament, el Ministre vol llençar contra la convivència sota una suposada i hipòcrita defensa dels seus interessos…

Amb la complicitat imprescindible, és clar, de certs polítics de tall neofalangista que s’amaguen sota una disfressa de fals progressisme i de defensors de la llibertat (ehem!).

Cal explicar, també, què han fet aquests senyors a les Balears, quan van canviar la llei per “grantir la llibertat d’elecció de llengua” dels pares, i quan els pares no van respondre segons els seus càlcula (90% van triar català), van tornar a canviar la llei per imposar el castellà a les aules.

Aquestes són les seves veritables intencions, a costa de la convivència i, sobretot, a costa dels alumnes, que en seran els grans perjudicats, perquè està demostrat que amb la immersió en català s’acaba adquirint un bon domini del castella (superior a la mitjana espanyola), independentment de l’entorn sociolingüístic de l’alumne; però en canvi, sense la immersió, no està garantit, ans al contrari, que s’adquireixi un domini mínim del catala.

Això és el que volen.
I això és el que s’ha d’explicar.

I a més a més, insubmissió i desobediència fins a les darreres conseqüències.