Category Archives: llengua

Fem Via (2)

Si a primers d’agost la Via Catalana ja feia por, ara està provocant terratrèmols.

Ara mateix, a les 17:00h del 2 de setembre, aquestes són les dades d’ocupació de la Via:

Ocupació Via Catalana

(Cal felicitar, per cert, al creador d’aquesta pàgina, que dóna estadístiques de la Via en temps real, i que ens ha permès fer un seguiment gairebé al minut de com evolucionaven les inscripcions).

És a dir, a més d’una setmana vista, ja es pot considerar que l’èxit està garantit.

Si més no, l’èxit d’inscripcions, que altra cosa serà dur-la a terme satisfactòriament: un veritable repte logístic, i que és el que hi dóna més valor.

Suposo que és per això que aquestes darreres setmanes s’han multiplicat els atacs a la Via, en un desesperat intent de fer-la fracassar. Cal dir, però, que a mesura que passaven els dies anaven sent més grotescos i divertits, mentre que per altra banda, creixien els que anunciaven la seva assistència.

Així, vam tenir la impagable portada de La Razón… el mateix dia que la majoria de diaris seriosos destacaven la situació a Siria.

Com que això més aviat va fer riure, semblava que calia apujar una mica el to… però ara sin que se note el cuidado, tasca que els grans professionals de El Periódico sempre estan disposats a fer, i, també en portada, tenien el detall de fer-nos saber que això de la Via Catalana abertzalejava una mica: és a dir, que tocava treure el Cristo Gros però sense que es notés gaire… però com que a aquestes alçades ja estem tots una mica curats d’espants, la notícia ha passat sense pena ni glòria.

Una mica més de sort (mediàtica) sembla que tindrà la darrera ocurrència de Navarro, que sense mesurar gaire l’abast de les seves paraules, segons alguns; o sabent molt bé el que feia, segons uns altres (opinió que subscric totalment: intoxica que fa fort…), ha proposat la privatització de les manifestacions… bé, no sabem si de totes, o només de les que a ell no li convenen, demanat que l’ANC es faci càrrec de les despeses derivades de l’acte del dia 11, tal com fa el Barça els dies de partit…

No cal dir que les reaccions no s’han fet esperar, tot i que alguns, com l’inefable Rivera no han volgut perdre l’oportunitat de continuar confonent una mica més.

Però, de moment, malgrat els entrebancs, els atacs més o menys indissimulats, les amenaces de boicot… tot fa pensar que la Diada serà un èxit, precedida de l’èxit que està tenint la iniciativa en l’esfera internacional, que sota l’etiqueta #ViaCatalanaMon, que de la Xina a Austràlia, d’Hèlsinki a Johannesburg, està movilitzant milers de catalans arreu.

Veurem què ens deparen els propers 8 dies… però tot fa pensar que estarem distrets. Molt.

Facin el que vulguin: persistirem.

No caure a la trampa (reflexions d’urgència sobre el català a la nova llei d’educació)

El propòsit d’aquesta nova versió de la Llei d’educació, tal com l’ha donat a conèixer el govern espanyol -en el fons i en les formes- no ès només torpedinar el model d’escola catalana, sinó també, i molt especialment després de les eleccions, buscar la confrontació entre catalans, atiar el conflicte.

Per això no hem de caure a la provocació; per això la resposta no ha de ser només la desobediència i la insubmissió, que també; sinó, sobretot, mostrar i convèncer, de les virtuts del model d’immersió lingüística, especialment per aquells sectors de la població que, suposadament, el Ministre vol llençar contra la convivència sota una suposada i hipòcrita defensa dels seus interessos…

Amb la complicitat imprescindible, és clar, de certs polítics de tall neofalangista que s’amaguen sota una disfressa de fals progressisme i de defensors de la llibertat (ehem!).

Cal explicar, també, què han fet aquests senyors a les Balears, quan van canviar la llei per “grantir la llibertat d’elecció de llengua” dels pares, i quan els pares no van respondre segons els seus càlcula (90% van triar català), van tornar a canviar la llei per imposar el castellà a les aules.

Aquestes són les seves veritables intencions, a costa de la convivència i, sobretot, a costa dels alumnes, que en seran els grans perjudicats, perquè està demostrat que amb la immersió en català s’acaba adquirint un bon domini del castella (superior a la mitjana espanyola), independentment de l’entorn sociolingüístic de l’alumne; però en canvi, sense la immersió, no està garantit, ans al contrari, que s’adquireixi un domini mínim del catala.

Això és el que volen.
I això és el que s’ha d’explicar.

I a més a més, insubmissió i desobediència fins a les darreres conseqüències.

Com pitjor, pitjor.

Es pot dir que encara estàvem valorant els darrers atacs a la llengua, a les Balears i a l’Aragó, quan avui el Tribunal Supremo (espanyol, és clar) ens en clava una de nova. Aquest cop contra l’ensenyament a l’educació infantil.

No ens cansarem de repetir que no hi ha res d’atzarós i que tot forma part d’un objectiu secular d’eliminació i extermini de la llengua catalana. Com, si no, s’han d’interpretar aquests darrers fets? Ells (l’Espanya eterna i homogènia) ho tenen molt clar i no tenen pressa i hi posaran tots els recursos que calguin: ara activen el front polític, ara el judicial, ara el “civil” (ehem, les 3 !!! famílies), ara el progre intel.lectual dels babèlics, els vargaslloses o els boadellians… (doble ehem).

És una guerra desigual, de desgast i resistència. Ells van fent. Un cop aquí, un cop allà, amb centanars de milers de soldats a sou (jutges, funcionaris, polítics, periodistes… que s’hi poden dedicar full time) i a esperar resultats. Nosaltres, què tenim? Qui tenim?

Nosaltres ens indignem, aconseguim alguns titulars, un parell de Trending Topics, potser una concentració a la plaça major del nostre poble; el nostre president (ehem, ehem, ehem) surt fent una declaració, la Consellera diu no nos moverán , i al cap d’un parell de dies ja ens n’hem oblidat (perquè els bons ciutadans bé que hem de tornar a la nostra feina de cada dia, o perquè alguna altra notícia més grossa ens torna a esverar).

Però que ens n’oblidem, que no puguem fer-hi res, o que volguem fer veure que no n’hi ha per tant, no vol dir que no tinguin conseqüències; no vol dir que no vagi surtiendo el efecto.

I mentrestant encara hem de sentir veus més o menys il·luses que sembla que se’n congratulin, perquè això demostra un cop més que una altra Espanya NO és possible, i per tant, gràcies a això uns quants federalistes més cauran del cavall i se sumaran a la bona nova de la independència que, per tant, ara serà una mica més a prop. I amb la satisfacció (o l’arrogància de l’ignorant) diran que Espanya està cavant la seva pròpia tomba…

Què voleu que us digui, tan de bo tinguessin raó, però molt em temo que aquesta actitud és més una mostra d’ingenuïtat, de wishful thinking com se sol dir, que d’altra cosa.

Perquè la indignació passa, però les ferides romanen, i cada cop més profundes i cada cop més salvatges. Potser ja és hora que passem a l’acció i exigim i empenyem els nostres representants que també ho facin. Desafiant, si cal (i tant que cal!!) un ordenament jurídic que sempre ens serà advers (perquè sempre serem minoria) i que està molt ben pensat i construit per destruir-nos.

Som. I serem?

Posted with WordPress for BlackBerry.

Per terra, mar i aire…

Dia sí, dia també, estem assistint a una implacable ofensiva contra el català, arreu on es parla.

Mentre discutim sobre el pacte fiscal, sobre la crisi o sobre tantes altres qüestions igualment importants, els atacs a la nostra llengua es van succeint, un darrere l’altre, de manera implacable.

A Catalunya, sentències judicials contra el reglament dels Ajuntaments (algú s’imagina l’Ajuntament d’Amsterdam que no declarès el neerlandès llengua preferent? … a instàncies d’un propi regidor holendès!!). L’amenaça constant contra l’escola, i aviat contra TVC.

Al País Valencià, desoïnt les demandes de 400.000 famílies que volen l’escolarització en valencià (i aquí ens acusen de filonazis…), i pretenent canviar el sistema educatiu per impulsar un trilingüisme que, sota l’excusa d’ensenyar l’anglès, pretén acabar amb les línies d’immersió en valencià.

A les Balears, després d’una fortíssima campanya del govern Bauzá a favor de la llibertat d’elecció de llengua a l’escola (tots sabem què vol dir, això, quan surt de la boca d’ells), i veient que l’immensa majoria (gairebé el 90%) dels pares optava pel català (se suposa que fent un ús malentès d’aquesta llibertat) ara es planteja canviar el sistema i calcar el model valencià (que de fet, és el que s’ha imposat a Galícia, també, per desgalleguitzar els centres; com veiem, hi ha una veritable estratègia al darrere de tot això).

http://www.ara.cat/societat/sindicats-asseguren-demanen-castella-Balears_0_709129223.html

I ara, a la Franja d’Aragó… quan ni s’havia acabat de desplegar una tímida llei de llengües, el govern aragonès (PP + PAR) ha decidit tirar pel dret i censurar el nom de l’idioma… i així tenim que Camí de Sirga és una immensa novel·la escrita… en la variant de la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, llengua, per cert, que és la que deu parlar el Sr. Duran Lleida, tan amoïnat, sembla, per l’efecte que el terme Països Catalans té fora de Catalunya (i tan poc amoïnat per aquestes nicieses de l’idioma…).

http://www.ara.cat/politica/Arago-catala-aragones-PP-PAR-llengues-normalitzacio-Dolores_Serrat_0_721128075.html

(A la Catalunya del Nord… allà l’Estat francès ho té molt més senzill, la crisi i la manca d’ajut efectiu per part de la Catalunya autonòmica ja fan tota la feina… enguany la Bressola –www.bressola.cat– ha hagut de tancar un dels seus centres).

Però el major perill no són tots aquests atacs. El major perill és creure’ns que no ens afecta, que no són cosa nostra; que és un problema dels mallorquins, dels castellonencs, dels fragatins… que ells ja sabien el que van votar…  que això dels noms no té importància, o que respon a la ignorància i poca cosa més…

Darrere d’aquests atacs hi ha una clara i inequívoca voluntat d’acabar, d’una vegada per totes, amb l’idioma. Estan convençuts que ha arribat el moment i que ara se’n sortiran.

I nosaltres, en som prou conscients, del que hi ha en joc?

 

I si algú creu que el que no va aconseguir Franco ara tampoc s’aconseguirà, s’equivoca…

La demografia, el poder dels mitjans, l’economia… són factors que ara juguen molt més al seu favor que al nostre (algun dels quals, per cert, molt ben jugat per règim anterior, i que ara encara dóna fruits).

Ens agradi o no, estem en una guerra. Una guerra d’extermini que ells no tenen cap escrúpul a jugar. Cal que en siguem conscients, que els nostres mitjans en siguin conscients (quant han trigat TVC, RAC 1, el mateix diari ARA, a informar com caldria de tots aquests atacs…? com han informat? Quin relleu hi han posat? … sovint els ho fem tan fàcil!!).

I cal exigir als nostres representants que es mantinguin implacables en la defensa de la llengua comuna. A Catalunya i arreu. La llengua a les escoles, als mitjans, a les institucions.

I cal denunciar, molt clarament, tots aquells que des de dintre i des de fora treballen per eliminar-nos.

Perquè la llengua no ens pertany, sinó que pertany als nostres fills i als nostres néts.

Que el dia de demà no ens puguin dir: vosaltres vau ser testimonis de tots aquests crims, i no vau voler fer res.   

 

 

Cui prodest? #mossos

Cui prodest? A qui beneficia? Els antics solien recomanar preguntar-s’ho, davant de fets més o menys confusos, difícils d’explicar, o d’entendre.

Entre els pilars bàsics que vertebren una nació hi ha la llengua, l’educació, els mitjans de comunicació, la sobirania econòmica i el control de l’ordre públic.

En els darrers temps estem veient com, de manera més o menys encoberta, i amb més o menys virulència, se’ls està atacant tots des de l’Estat (que paguem tots i que avui més que mai juga en contra nostra): la immersió sota sospita, amenaces de privatització de la ràdio i televisió pública, extrema pressió financera… i ara, els #Mossos.

Realment la forma com han decidit manifestar la seva  protesta (que pot ser molt legítima en el fons, però d’això, precisament, han aconseguit que no se’n parli) que fins i tot ha arribat a extrems  esperpèntics   (tant que alguns ja se n’han desmarcat) no tindrà gaires efectes pràctics sobre els ciutadans (quina és la darrera vegada que vau parlar amb un Mosso?).

Tampoc no es pot considerar pròpiament un atac intencionat contra la llengua (si bé ja n’hi ha  que han corregut a treure’n rèdit): és del tot absurd pensar que els mateixos Mossos vulguin carregar-se, precisament una de les qüestions que en justifica l’existència…

De fet, aquesta protesta a qui més mal ha fet ha estat, precisament, a la mateixa institució i als mateixos agents que pretenia servir.

Només cal veure la quantitat  d’articles, posts i comentaris que s’han succeït aquests dos dies per adonar-se de l’efecte de desprestigi, d’indignació i de pèrdua de suport per part de la ciutadania (sigui quin sigui el suport que pugui tenir una força d’ordre públic), i aquest desprestigi s’ha estès, precisament, entre aquells sectors de la societat entre els quals la idea d’una Policia Nacional Catalana tenia més suport (mentre aquells que sempre ho han vist amb recel o hi han estat manifestament en contra, es fan un tip de riure i es freguen les mans amb satisfacció en veure com no els necessitem per fer-nos mal).

Afortunadament sembla que han reaccionat aviat, i que bona part de la societat és prou madura per saber destriar el gra de la palla, però gran part del mal ja està fet.

Per això cal preguntar-se… els que han promogut aquesta mesura, els que l’han aplaudit i els que l’han amplificat… sabien molt bé el que es feien (massa)? o és que simplement són uns incompetents, els tontos útils, que faciliten la feina dels que voldrien reduir el cos a una policia exòtica, folklòrica, poc més que ornamental i del tot prescindible…

Perquè, senyors del sindicat, amb aquesta carnavalada no heu aconseguit que es parli de les vostres reivindicacions, sinó que heu aconseguit que molta gent es demani quin sentit té una Policia pròpia, si els seus membres no dubten gens a l’hora de menystenir el país que serveixen.