Quan ho vam començar a fer possible

Avui fa 5 anys q ens vam demostrar, a Arenys de munt, q tot era possible. Que si volíem, perseveràvem i no teníem por, ens en podríem sortir.
El q vam poder viure a Arenys potser no tenia la grandesa del q després tindria la Via, o la V.
De fet, jo no vaig tenir consciència de l’enorme importáncia del q acabàvem de fer fins unes hores després.
Havia estat, realment, un acte fundacional, i vaig saber que acabàvem de creuar el nostre Rubicó.
Al final d’aquell any ja no en tenia cap dubte, i vaig decidir obrir aquest blog (q no he cuidat gaire).

Crec q el q vaig escriure avui encara té tot el seu sentit.

Els anys difícils (1)

Anuncis

L’intent de la profecia autocomplerta

Ja sigui Cercas, ara fa uns dies, Núria Amat, des de la tribuna de la progressia espanyolista, o encara avui mateix, a poques hores de la Diada, la noblíssima Carme Chacón, hem vist darrerament sortien un seguit de personatges públics catalans, denunciant el que vindria a ser una situació gairebé al límit del conflicte civil entre catalans.

Continua llegint

Actitud

Volia fer un text llarguíssim, o un de molt breu, sobre l’actitud que ens caldrà tenir aquests propers mesos, però he trobat això:

IMG_0491-1.JPG

Votem? Votem!

Votar. Aquesta és la voluntat d’una gran majoria de catalans per al proper 9N. Volem votar.

Però… podrem? sembla evident que el Govern espanyol, ja sigui via TC ja sigui per altres mitjans, no ens ho pensa deixar fer. I nosaltres, què hem de fer?

Desobeir la llei, posar les urnes als col·legis i esperar que les vinguin a treure. Això és el primer que ens diu el cos. La sobirania no es pidola, s’exerceix, i, creiem, les imatges de la Policia Nacional enretirant les urnes posaran de manifest davant del món els dèficits democràtics que té Espanya (ai… com si al món això li hagués d’importar massa). D’acord, i després què?

Continua llegint

Fem Via (i 4)

A poques hores de la Diada, ara la màxima preocupació és quin temps farà. 

L’expectativa dels darrers dies ha anat in crescendo, i dubto que ningú recordi un 10 de setembre tan emocionant com aquest. 

Els atacs, de tot arreu, no han cessat, com era de preveure, però sí que han perdut una certa intensitat, i s’han enfocat més aviat a buscar el dubte i a sembrar la desunió (precisament per part d’alguns que criticaven l’ANC de no haver estat inclusius). 

Potser conscients que això no ho aturarien, han optat per mirar de minimitzar-ne l’impacte, i avui sembla que l’estratègia del Govern d’Espanya passarà per aquí. 

Però possiblement serà inútil, no només per la gran quantitat de Vies que s’han fet arreu del món (un fet sense precedents en la nostra història recent), sinó per la quantitat de periodistes estrangers acreditats, com els que van acudir a la roda de premsa de l’ANC a Madrid, o pel ressò que hores d’ara ja ha tingut en mitjans de tant prestigi com el Washington Post o el NYT entre d’altres

Tot això, impensable fa només 13 mesos, és només, vull creure, un preludi del que vindrà si demà tot surt bé. Perquè no ho oblidem, ha de sortir tot bé: cal que el temps acompanyi, que tothom arribi a lloc, que els milers de voluntaris sapiguem fer bé la nostra feina, i que no caiguem en provocacions absurdes (que, malaurdament, crec que hi haurà). 

Dit això, i menys de 12 hores del que tot fa pensar que serà un dia històric, només ens queda gaudir dels nervis d’aquests darrers moments, i felicitar l’Assemblea per la seva magnífica tasca i per la gran capacitat d’organització i movilitació que ha demostrat. 

Per acabar, un vídeo i una confessió. 

El vídeo, el darrer que han fet, amb dos il·lustres protagonistes i amb un missatge molt clar. Dos de fet, perquè el segon missatge én són els intérprets: Monzó, que pren partit de forma explícita, i Puigcorbé, que viu i treballa a Madrid, i que exemplifica l’evolució ideològica de tants ciutadans d’aquest país.

La confessió: el primer cop que vaig sentir que l’Assemblea pensava en una cadena humana per mirar de superar l’èxit de l’11S2012 vaig pensar que era un error. Ara no només n’he copsat la veritable dimensió, sinó que me’n vaig fer voluntari i m’he associat a l’ANC.