Tag Archives: Espanya

Nosotros Podemos. Vosaltres, no.

Podemos

És cert que el flamant líder del nou regeneracionisme espanyol no ha dit només això, i que més enllà d’aquest titular hi ha, aparentment, un canvi de to pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, i no crec que ho haguem de menystenir.

Continua llegint

Si guanyen els del NO

Dia sí, dia també hem de llegir i escoltar profecies apocalíptiques sobre el  futur que ens espera quan decidim esdevenir un Estat independent… Sortides de l’euro i la Unió europea, pobresa, aranzels, fronteres, enfrontaments civils… només falten la plaga de llagostes i la mort dels primogènits… Fins i tot n’hi ha que es posen lírics i melancònics… i també aquí els traeix el subconscient colonialista, quan incorporen Portugal a una Federació Ibèrica (sic).

Reconec que té la seva gràcia veure com els fets els van desmentint.  Però crec que els esforços –necessaris, imprescindibles– que estem dedicant a desmuntar el discurs de la por, a presentar un projecte engrescador, inclusiu, il·lusionant, ens estan fent oblidar una altra pregunta important…

I si surt el NO, quin futur ens espera?

Perquè després del 25N res ja no serà com abans. I no en tinguem cap dubte, si guanya el NO, l’Estat espanyol, els unionistes, els que ara parlen d’enfrontament civil, els que volen dividir-nos en funció del nostre origen, se sentiran forts, legitimats, i amb ganes de revenja.

No llegiran tot aquest procés com una necessitat d’avançar cap al Federalisme (en el que és impossible creure, i que simplement s’ha convertit en un intent desesperat de dividir el sobiranisme i de sembrar els dubtes –la vella tàctica del Poli bo). No.

Ho veuran com el vist-i-plau al nacionalisme més salvatge. Entendran que ha arribat el moment de fer l’assalt definitiu a la nació catalana:

Continuarà, i augmentarà la el setge cap a la llengua i la cultura catalanes. Ara mateix ja hi ha en marxa un decret de reforma educativa al so d’Una nación una educación.  Es reprendran els atacs a la immersió, i es fiscalitzarà qualsevol mena d’ajuts a entitats i empreses del món de la cultura en català (però no retiraran les subvencions al Cervantes, ni a la FAES, ni als toros…)

Continuarà, i augmentarà, la discriminació fiscal i econòmica (per què hauria de baixar, si haurem acabat de votar que ja ens estava bé?).  Es mantindrà, latent, l’amenaça, el xantatge, d’un possible boicot, convertint-nos, així, en hostatges permanents.

Oblidem-nos del Corredor Mediterrani, els accessos al port, el desdoblament de l’NII…

Però és que tampoc serà millor per les grans empreses catalanes, aquestes que ara ens demanen seny, a través de personatges tan clars com Piqué o Rossell que tots sabem quins interessos defensen. I no serà millor perquè ho continuaran tenint igual de difícil que abans, pel fet, precisament, de ser catalanes (o és que a Gas Natural li va servir de gaire ser “espanyola”?). I, en tot cas, augmentarà la pressió perquè s’incorporin, ara sí, a l’autèntic projecte d’Espanya l’únic viable amb aquest Estat: això és, un Gran Madrid centre de tot, amb tots els recursos públics al seu servei, i una perifèria cada cop més satèl·lit i empobrida. A la que, a més, se li han de fer pagar les vel·leïtats sobiranistes, perquè no se’ns torni a acudir durant molts anys.

Si surt el NO, l’escenari, pels catalans, pels que volem una Catalunya de tots,  rica, pròspera, més lliure i democràtica, però també per aquells que hauran votat NO en nom de la prudència, o esperonats per la por, és molt pitjor que qualsevol aventura amb la que ara ens vulguin espantar.

Perquè ja sabem quin és el tarannà de l’Estat espanyol, ja coneixem el seu projecte, i ara, més que mai, els catalans, els ciutadans de Catalunya, també els que votin que no, no hi tenim lloc.