Tag Archives: llibertat

Els cent-mil valents

Sóc voluntari de l’ANC, soci d’Òmnium, d’Acció Cultural, de la Bressola. Vull una Catalunya independent, i diumenge vaig estar diverses hores recollint signatures per denunciar l’Estat davant de l’ONU.  I crec, molt sincerament, que va ser un dia molt feliç per molts, però també devia ser un dia molt difícil per altres.

M’admira la fortalesa de caràcter i la dignitat, l’enorme dignitat democràtica, de les més de cent-mil persones que van anar fins al col·legi electoral a votar no.

Continua llegint

Si guanyen els del NO

Dia sí, dia també hem de llegir i escoltar profecies apocalíptiques sobre el  futur que ens espera quan decidim esdevenir un Estat independent… Sortides de l’euro i la Unió europea, pobresa, aranzels, fronteres, enfrontaments civils… només falten la plaga de llagostes i la mort dels primogènits… Fins i tot n’hi ha que es posen lírics i melancònics… i també aquí els traeix el subconscient colonialista, quan incorporen Portugal a una Federació Ibèrica (sic).

Reconec que té la seva gràcia veure com els fets els van desmentint.  Però crec que els esforços –necessaris, imprescindibles– que estem dedicant a desmuntar el discurs de la por, a presentar un projecte engrescador, inclusiu, il·lusionant, ens estan fent oblidar una altra pregunta important…

I si surt el NO, quin futur ens espera?

Perquè després del 25N res ja no serà com abans. I no en tinguem cap dubte, si guanya el NO, l’Estat espanyol, els unionistes, els que ara parlen d’enfrontament civil, els que volen dividir-nos en funció del nostre origen, se sentiran forts, legitimats, i amb ganes de revenja.

No llegiran tot aquest procés com una necessitat d’avançar cap al Federalisme (en el que és impossible creure, i que simplement s’ha convertit en un intent desesperat de dividir el sobiranisme i de sembrar els dubtes –la vella tàctica del Poli bo). No.

Ho veuran com el vist-i-plau al nacionalisme més salvatge. Entendran que ha arribat el moment de fer l’assalt definitiu a la nació catalana:

Continuarà, i augmentarà la el setge cap a la llengua i la cultura catalanes. Ara mateix ja hi ha en marxa un decret de reforma educativa al so d’Una nación una educación.  Es reprendran els atacs a la immersió, i es fiscalitzarà qualsevol mena d’ajuts a entitats i empreses del món de la cultura en català (però no retiraran les subvencions al Cervantes, ni a la FAES, ni als toros…)

Continuarà, i augmentarà, la discriminació fiscal i econòmica (per què hauria de baixar, si haurem acabat de votar que ja ens estava bé?).  Es mantindrà, latent, l’amenaça, el xantatge, d’un possible boicot, convertint-nos, així, en hostatges permanents.

Oblidem-nos del Corredor Mediterrani, els accessos al port, el desdoblament de l’NII…

Però és que tampoc serà millor per les grans empreses catalanes, aquestes que ara ens demanen seny, a través de personatges tan clars com Piqué o Rossell que tots sabem quins interessos defensen. I no serà millor perquè ho continuaran tenint igual de difícil que abans, pel fet, precisament, de ser catalanes (o és que a Gas Natural li va servir de gaire ser “espanyola”?). I, en tot cas, augmentarà la pressió perquè s’incorporin, ara sí, a l’autèntic projecte d’Espanya l’únic viable amb aquest Estat: això és, un Gran Madrid centre de tot, amb tots els recursos públics al seu servei, i una perifèria cada cop més satèl·lit i empobrida. A la que, a més, se li han de fer pagar les vel·leïtats sobiranistes, perquè no se’ns torni a acudir durant molts anys.

Si surt el NO, l’escenari, pels catalans, pels que volem una Catalunya de tots,  rica, pròspera, més lliure i democràtica, però també per aquells que hauran votat NO en nom de la prudència, o esperonats per la por, és molt pitjor que qualsevol aventura amb la que ara ens vulguin espantar.

Perquè ja sabem quin és el tarannà de l’Estat espanyol, ja coneixem el seu projecte, i ara, més que mai, els catalans, els ciutadans de Catalunya, també els que votin que no, no hi tenim lloc.

Els reptes de l’independentisme

Que l’independentisme comença a ser una opció seriosa, plausible, cada cop ho discuteix menys gent. Fins i tot, darrerament, hem pogut veure adhesions a alguns dels seus postulats més transversals (l’espoli, la viabilitat d’una Catalunya independent) per part de persones fins fa poc impensables (des del mateix Conseller d’economia del Govern, fins a algú com Salvador Alemany).

Però un dels símptomes més clars que això potser sí que comença a anar de veres, és que cada vegada sorgeixen més veus que adverteixen dels problemes, els riscos, els desafiaments i els reptes que haurem d’afrontar quan vulguem passar del terreny de les idees al de les realitats.

No són veus, al meu entendre, sorgides per forjar el desànim, per espantar els menys convençuts, per allunyar els que s’hi apropaven. Són veus provinents de les files d’un catalanisme més o menys sobiranitzant. Veus i reflexions necessàries que cal escoltar, que cal tenir en compte, idees que cal debatre, problemes que cal saber preveure perquè quan es produeixin estiguem preparats per afrontar-los amb èxit.

Darrerament, una d’aquestes veus ha pres forma de llibre, Informe Diagonal, de Josep Gimeno, editat per la cada dia més imprescindible A contra vent. A cavall de l’assaig i la novel·la, aquesta obra pretén descriure i molt ben documentar, quines són i seran les estratègies de l’unionisme espanyolista (d’aquí i d’allà – La Santa Aliança) per aturar i abatre l’avenç independentista, i per deixar resolt, i segellat definitivament, l’encaix de Catalunya a Espanya.

I, encara més recent, una lúcida reflexió d’Albert Branchadell al diari ARA,http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Problemes-independencia_0_554944502.html

En aquest article Branchadell, que ha estat sovint incomprès a banda i banda (i no ens podem permetre el luxe de menystenir veus com la seva, per més heterodoxes que a vegades puguin semblar a alguns, o potser precisament per això), posa de manifest alguns dels problemes que s’han donat a Kosovo o a Macedònia, després de la independència, problemes que, si no som molt forts, molt hàbils i, sobretot, molt generosos i flexibles i inclusius, també ens podríem trobar aquí.

Que ens comencem a plantejar, de forma seriosa i oberta, aquestes qüestions, no és només un bon senyal, sinó que és del tot imprescindible si volem arribar enlloc.

Informe Diagonal. No us el perdeu.

Informe Diagonal - Josep Gimeno

No celebrem res

Com sempre, pels volts de la Diada, tornen les discussions recurrents –i interessades- sobre la conveniència de fer d’aquesta efemèride la festa Nacional de Catalunya.
A banda dels arguments polítics que any rere any hem d’escoltar, com variacions sobre un mateix tema, torna a sortir, en forma de gracieta, de burla, o fins i tot de pregunta innocent, com és que hem fet d’una derrota la nostra festa Nacional, i si no seria millor traslladar-la a una jornada molt més festiva (i innòcua, és clar) com St. Jordi.
Però és que l’onze de setembre no celebrem res.
Demà, onze de setembre, commemorem, recordem, que fa 297 anys, els ciutadans de Barcelona van defensar fins a l’últim alè i molts amb la vida els Drets i Constitucions de Catalunya (el País Valencià havia caigut abans, després, també, de llargs anys de lluita i resistència).
Demà commemorem aquests fets i retem homenatge als que van lluitar abans que nosaltres. Fer d’aquesta data la nostra Diada és mantenir-ne viu el record, de no perdre’n la memòria, i sobretot, és proclamar, any rere any, que ens van prendre uns drets, per la força de les armes, que encara no ens han retornat. Recordar que sí, que el castellà sí que ha sigut (i no només una vegada) llengua imposada per la força i la violència. És recordar que la pertinença dels Països Catalans a un estat centralista i centralitzant és fruit d’una conquesta.

Per això ens la voldrien fer canviar (són els mateixos que ens voldrien fer canviar l’himne). Però com que no poden, doncs procuren canviar-ne el valor, el sentit. Perquè, qui té por d’un poble que celebra les derrotes?
Per això és bo dir-ho ben alt, un cop més, l’onze de setembre, diada Nacional de Catalunya, recordem i retem homenatge als que van caure defensant els nostres drets i la nostra Nació. I és la nostra manera de dir-los que els seus sacrificis no van ser debades.
Perquè, potser sí, al capdavall, que celebrem alguna cosa. Celebrem que encara hi som, i que volem ser. Que després de tres segles d’obstinada persecució per part d’un estat hostil, Catalunya continua sabent-se Nació, i els seus ciutadans, cada cop més diversos i més plurals, cada dia volen ser més lliures.

Els anys difícils (i 2)

Vindran anys difícils. Molt durs i molt difícils. Vindran anys de guerra bruta. Vindran anys de tot s’hi val. Vindran anys difícils i hem d’estar preparats. Ho hem de saber; no hem d’enganyar-nos. I no ens ha de fer por ni ens ha de sorprendre.

Hem creuat la frontera i ara som al terreny de les possibilitats. I per cada passa que fem, creixerà la seva resistència. Per cada metre que avancem creixeran els seus atacs, de tota mena i de tota condició. No ens ha d’amoïnar, ans al contrari. Seria estrany que no fos així. Serà senyal que anem pel bon camí, i que ens apropem a la nostra fita.

I hem de contar que no s’estaran de res. Jugaran fort, i jugaran brut. Perquè s’hi juguen molt.

Ens voldran confondre, ens calumniaran, mentiran. Sobre nosaltres, sobre els nostres fets, sobre les nostres raons i els nostres arguments, sobre els nostres líders. Els voldran desacreditar, i faran tot el que calgui per fer-los caure. Ja hem vist què fan amb els que ho podrien haver arribat a ser.

I lamentablement, alguns dels nostres els hi seguiran el joc. També ho hem vist, això, incomprensiblement, polítics i periodistes, no al servei del seu poble, i dels seus conciutadans, sinó al servei dels interessos d’una capital, i d’un Estat que no són els nostres.

Ho faran servir tot, cal que estiguem a punt. Als convençuts, ens voldran enfrontar entre nosaltres. Als dubtosos, els voldran fer tenir por, o els voldran condicionar amb burles i menyspreus.

Empraran totes les lleis. Les que ja han escrit, i les que escriuran. I pretendran elevar les seves normes a la categoria de manaments inviolables. I ens voldran fer oblidar que cap llei és superior a la voluntat d’un poble.

Vindran anys difícils i hem d’estar preparats. Necessitem els millors. Que els millors es posin al davant, perquè al davant només hi ha lloc per als millors.

I pels més forts. Perquè aquests seran els primers a rebre tots els atacs, tota la pressió, tota la mentida (i tots els afalacs, i tots els suborns, quan creguin que aquest és el camí). N’atacaran el bon nom, i en ridiculitzaran els actes. (sisplau, siguem-ne tots conscients, i no els hi ho posem fàcil… si més no, no tant com fins ara hem fet).

Darrere els millors hi ha d’haver uns altres millors. Perquè seran molts els que cauran pel camí, com molts ja han caigut. I darrere els altres millors hi hem de ser tots. Com un sol poble. Avançant en una sola direcció. Fent pinya. Perquè som nosaltres qui ha d’aguantar i ha d’empènyer els millors. Perquè sense ells no ens en sortirem, però si els deixem sols, no se’n sortiran.

Després del 2009, vénen els anys difícils. Anys de mentides, de pressions, de pors, d’amenaces. De tota la maquinària implacable i poderosa d’un Estat, amb centenars de milers de persones treballant al seu servei, amb un únic objectiu: perpetuar-se.

I ens intentaran dividir, espantar, enfrontar, subornar, desmoralitzar… i un altre cop espantar.

Vindran els anys difícils, ho hem de saber i hem d’estar preparats.

Perquè després dels anys difícils, ens espera la Llibertat.