Tag Archives: política

Nosotros Podemos. Vosaltres, no.

Podemos

És cert que el flamant líder del nou regeneracionisme espanyol no ha dit només això, i que més enllà d’aquest titular hi ha, aparentment, un canvi de to pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, i no crec que ho haguem de menystenir.

Continua llegint

Anuncis

L’intent de la profecia autocomplerta

Ja sigui Cercas, ara fa uns dies, Núria Amat, des de la tribuna de la progressia espanyolista, o encara avui mateix, a poques hores de la Diada, la noblíssima Carme Chacón, hem vist darrerament sortien un seguit de personatges públics catalans, denunciant el que vindria a ser una situació gairebé al límit del conflicte civil entre catalans.

Continua llegint

Nazis com nosaltres

Acusar el catalanisme (i per extensió els catalans) de pràctiques nazis, de nazis, no és simplement un insult, un estirabot o una simple desqualificació.

No és tampoc, només, una vergonyosa banalització d’uns dels fets més terrorífics que hagi produït la història de la humanitat; ni tampoc, només, un insult a les persones que directament o indirecta, van patir les conseqüències del nazisme.

És molt més greu que tot això, perquè, al nostre entendre, al darrere hi ha una estratègia molt clara. Una estratègia de despersonalització, d’assimilació amb el Mal que, arribat el moment, permeti i justifiqui davant l’opinió pública espanyola (de tot color i ideologia) emprendre qualsevol tipus d’acció contra Catalunya sense que ningú, absolutament ningú, gosi alçar la veu per defensar-nos. Perquè, qui vol defensar el nazisme?

Per això aquestes acusacions són molt més greus del que semblen, i per això ens hem d’esforçar a denunciar-les, desmentir-les i posar els que les fan en evidència.

No davant la societat catalana, que ni se les creu ni en fa cabal; i ni tan sols sinó davant l’oponió pública internacional (en tot cas, en aquest front el que caldria és denunciar la mesquinesa i el joc brut de l’Etat i els seus mèdia). Sinó davant l’espanyola. Davant la bona gent espanyola, demòcrata, progressista i liberal. Que encara existeix.

* * * * * *

L’any 1940, el President electe de Catalunya, Lluís Companys, era afusellat a Monjuïc pel govern franquista. L’Alemanya Nazi l’havia detingut a França i lliurat a Franco com a prova de bones relacions.

20130503-222405.jpg

Si guanyen els del NO

Dia sí, dia també hem de llegir i escoltar profecies apocalíptiques sobre el  futur que ens espera quan decidim esdevenir un Estat independent… Sortides de l’euro i la Unió europea, pobresa, aranzels, fronteres, enfrontaments civils… només falten la plaga de llagostes i la mort dels primogènits… Fins i tot n’hi ha que es posen lírics i melancònics… i també aquí els traeix el subconscient colonialista, quan incorporen Portugal a una Federació Ibèrica (sic).

Reconec que té la seva gràcia veure com els fets els van desmentint.  Però crec que els esforços –necessaris, imprescindibles– que estem dedicant a desmuntar el discurs de la por, a presentar un projecte engrescador, inclusiu, il·lusionant, ens estan fent oblidar una altra pregunta important…

I si surt el NO, quin futur ens espera?

Perquè després del 25N res ja no serà com abans. I no en tinguem cap dubte, si guanya el NO, l’Estat espanyol, els unionistes, els que ara parlen d’enfrontament civil, els que volen dividir-nos en funció del nostre origen, se sentiran forts, legitimats, i amb ganes de revenja.

No llegiran tot aquest procés com una necessitat d’avançar cap al Federalisme (en el que és impossible creure, i que simplement s’ha convertit en un intent desesperat de dividir el sobiranisme i de sembrar els dubtes –la vella tàctica del Poli bo). No.

Ho veuran com el vist-i-plau al nacionalisme més salvatge. Entendran que ha arribat el moment de fer l’assalt definitiu a la nació catalana:

Continuarà, i augmentarà la el setge cap a la llengua i la cultura catalanes. Ara mateix ja hi ha en marxa un decret de reforma educativa al so d’Una nación una educación.  Es reprendran els atacs a la immersió, i es fiscalitzarà qualsevol mena d’ajuts a entitats i empreses del món de la cultura en català (però no retiraran les subvencions al Cervantes, ni a la FAES, ni als toros…)

Continuarà, i augmentarà, la discriminació fiscal i econòmica (per què hauria de baixar, si haurem acabat de votar que ja ens estava bé?).  Es mantindrà, latent, l’amenaça, el xantatge, d’un possible boicot, convertint-nos, així, en hostatges permanents.

Oblidem-nos del Corredor Mediterrani, els accessos al port, el desdoblament de l’NII…

Però és que tampoc serà millor per les grans empreses catalanes, aquestes que ara ens demanen seny, a través de personatges tan clars com Piqué o Rossell que tots sabem quins interessos defensen. I no serà millor perquè ho continuaran tenint igual de difícil que abans, pel fet, precisament, de ser catalanes (o és que a Gas Natural li va servir de gaire ser “espanyola”?). I, en tot cas, augmentarà la pressió perquè s’incorporin, ara sí, a l’autèntic projecte d’Espanya l’únic viable amb aquest Estat: això és, un Gran Madrid centre de tot, amb tots els recursos públics al seu servei, i una perifèria cada cop més satèl·lit i empobrida. A la que, a més, se li han de fer pagar les vel·leïtats sobiranistes, perquè no se’ns torni a acudir durant molts anys.

Si surt el NO, l’escenari, pels catalans, pels que volem una Catalunya de tots,  rica, pròspera, més lliure i democràtica, però també per aquells que hauran votat NO en nom de la prudència, o esperonats per la por, és molt pitjor que qualsevol aventura amb la que ara ens vulguin espantar.

Perquè ja sabem quin és el tarannà de l’Estat espanyol, ja coneixem el seu projecte, i ara, més que mai, els catalans, els ciutadans de Catalunya, també els que votin que no, no hi tenim lloc.

No és només l’espoli

It’s the economy, stupid. Tothom ho sentit alguna vegada. La Wiquipèdia li dedica un article, i si ho busquem al Google ens donarà més de dos milions d’entrades.

Ha estat l’ofec econòmic, la indefensable discriminació econòmica que pateix el nostre país per part del Govern espanyol (obsedit a fer de Madrid la gran metròpoli del sud d’Europa, a costa d’empobrir Barcelona i Catalunya), han estat els incontables incompliments en les inversions promeses… el que ha decantat finalment la balança cap a una majoria de catalans que han entès que l’única opció per garantir el benestar i la viabilitat de Catalunya, és disposar d’un Estat propi.

Aquesta injustícia afecta tothom per igual: vingui d’on vingui, parli el que parli, senti el que senti. És un clam que mira endavant, i no endarrera. On volem anar, i no d’on venim. I és quantificable, objectiva i amb unes conseqüències dramàtiques que el context actual encara fan més insostenibles.

Ara bé, crec que ens equivocarem focalitzem el conflicte amb l’Estat espanyol només en l’àmbit econòmic.

I crec que ens equivocarem per tres raons. Una primera, diguem, més estratègica: si reduïm la nostra causa a una reivindicació econòmica, als ulls del món perdrem tota la legitimitat, i serà un afer estrictament intern, més aviat antipàtic (que fàcil és titllar-nos d’insolidaris i egoistes), fàcil de distorsionar (ho estem veient cada dia: és molt senzill manipular les xifres i crear confusió) i serà gairebé impossible aconseguir complicitats fora de les nostres terres.

En segon lloc, perquè si ho juguem tot a la carta de l’economia, aviat pretendran vendre’ns, ara sí, una enèssima millora defintiva del finançament que dins de l’ordre constitucional acabi d’una vegada per totes amb el dèficit fiscal i permeti solucionar l’encaix de Catalunya dins Espanya… quantes n’hem vist, ja? amb la que pretendran guanyar temps, i qui dia passa any empeny, i de mica en mica ells sí que aniran avançant cap al seu objectiu últim: l’assimilació.

I la tercera i més més important, és que el problema econòmic només és símptoma d’un problema molt més profund, que és la concepció de l’Estat. Uniforme, centralista, pivotant al voltant d’un Gran Madrid, centre de negocis, sí, però també cultural i polític, un model d’Estat on Catalunya és d’Espanya.

Perquè el conflicte va molt més enllà, perquè paguem per un Estat que enlloc d’estar al nostre servei, en tant que ciutadans i contribuents, és un Estat que el seu principal objectiu és la nostra assimilació. Al preu que sigui.

Un Estat que ignora les lleis aprovades pel nostre Parlament.

Un Estat que envaeix constantment competències.

Un estat que menysprea els nostres usos i costums. Un Estat que ataca tota llengua que no sigui la castellana.
Un Estat que ens vol imposar el seu model educatiu.
Un Estat, en definitiva, en què per tenir-hi cabuda hem de deixar de ser qui som: econòmicament, culturalment, i com a poble.

No és només l’economia, doncs, i convé que això el món també ho sàpiga. I convé que ho expliquem un cop i un altre portes endins.

Paguem com el que més, rebem com el que menys, i som tractats com ciutadans de segona.