Tag Archives: sobirania

Nosotros Podemos. Vosaltres, no.

Podemos

És cert que el flamant líder del nou regeneracionisme espanyol no ha dit només això, i que més enllà d’aquest titular hi ha, aparentment, un canvi de to pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, i no crec que ho haguem de menystenir.

Continua llegint

Anuncis

Si guanyen els del NO

Dia sí, dia també hem de llegir i escoltar profecies apocalíptiques sobre el  futur que ens espera quan decidim esdevenir un Estat independent… Sortides de l’euro i la Unió europea, pobresa, aranzels, fronteres, enfrontaments civils… només falten la plaga de llagostes i la mort dels primogènits… Fins i tot n’hi ha que es posen lírics i melancònics… i també aquí els traeix el subconscient colonialista, quan incorporen Portugal a una Federació Ibèrica (sic).

Reconec que té la seva gràcia veure com els fets els van desmentint.  Però crec que els esforços –necessaris, imprescindibles– que estem dedicant a desmuntar el discurs de la por, a presentar un projecte engrescador, inclusiu, il·lusionant, ens estan fent oblidar una altra pregunta important…

I si surt el NO, quin futur ens espera?

Perquè després del 25N res ja no serà com abans. I no en tinguem cap dubte, si guanya el NO, l’Estat espanyol, els unionistes, els que ara parlen d’enfrontament civil, els que volen dividir-nos en funció del nostre origen, se sentiran forts, legitimats, i amb ganes de revenja.

No llegiran tot aquest procés com una necessitat d’avançar cap al Federalisme (en el que és impossible creure, i que simplement s’ha convertit en un intent desesperat de dividir el sobiranisme i de sembrar els dubtes –la vella tàctica del Poli bo). No.

Ho veuran com el vist-i-plau al nacionalisme més salvatge. Entendran que ha arribat el moment de fer l’assalt definitiu a la nació catalana:

Continuarà, i augmentarà la el setge cap a la llengua i la cultura catalanes. Ara mateix ja hi ha en marxa un decret de reforma educativa al so d’Una nación una educación.  Es reprendran els atacs a la immersió, i es fiscalitzarà qualsevol mena d’ajuts a entitats i empreses del món de la cultura en català (però no retiraran les subvencions al Cervantes, ni a la FAES, ni als toros…)

Continuarà, i augmentarà, la discriminació fiscal i econòmica (per què hauria de baixar, si haurem acabat de votar que ja ens estava bé?).  Es mantindrà, latent, l’amenaça, el xantatge, d’un possible boicot, convertint-nos, així, en hostatges permanents.

Oblidem-nos del Corredor Mediterrani, els accessos al port, el desdoblament de l’NII…

Però és que tampoc serà millor per les grans empreses catalanes, aquestes que ara ens demanen seny, a través de personatges tan clars com Piqué o Rossell que tots sabem quins interessos defensen. I no serà millor perquè ho continuaran tenint igual de difícil que abans, pel fet, precisament, de ser catalanes (o és que a Gas Natural li va servir de gaire ser “espanyola”?). I, en tot cas, augmentarà la pressió perquè s’incorporin, ara sí, a l’autèntic projecte d’Espanya l’únic viable amb aquest Estat: això és, un Gran Madrid centre de tot, amb tots els recursos públics al seu servei, i una perifèria cada cop més satèl·lit i empobrida. A la que, a més, se li han de fer pagar les vel·leïtats sobiranistes, perquè no se’ns torni a acudir durant molts anys.

Si surt el NO, l’escenari, pels catalans, pels que volem una Catalunya de tots,  rica, pròspera, més lliure i democràtica, però també per aquells que hauran votat NO en nom de la prudència, o esperonats per la por, és molt pitjor que qualsevol aventura amb la que ara ens vulguin espantar.

Perquè ja sabem quin és el tarannà de l’Estat espanyol, ja coneixem el seu projecte, i ara, més que mai, els catalans, els ciutadans de Catalunya, també els que votin que no, no hi tenim lloc.

No és només l’espoli

It’s the economy, stupid. Tothom ho sentit alguna vegada. La Wiquipèdia li dedica un article, i si ho busquem al Google ens donarà més de dos milions d’entrades.

Ha estat l’ofec econòmic, la indefensable discriminació econòmica que pateix el nostre país per part del Govern espanyol (obsedit a fer de Madrid la gran metròpoli del sud d’Europa, a costa d’empobrir Barcelona i Catalunya), han estat els incontables incompliments en les inversions promeses… el que ha decantat finalment la balança cap a una majoria de catalans que han entès que l’única opció per garantir el benestar i la viabilitat de Catalunya, és disposar d’un Estat propi.

Aquesta injustícia afecta tothom per igual: vingui d’on vingui, parli el que parli, senti el que senti. És un clam que mira endavant, i no endarrera. On volem anar, i no d’on venim. I és quantificable, objectiva i amb unes conseqüències dramàtiques que el context actual encara fan més insostenibles.

Ara bé, crec que ens equivocarem focalitzem el conflicte amb l’Estat espanyol només en l’àmbit econòmic.

I crec que ens equivocarem per tres raons. Una primera, diguem, més estratègica: si reduïm la nostra causa a una reivindicació econòmica, als ulls del món perdrem tota la legitimitat, i serà un afer estrictament intern, més aviat antipàtic (que fàcil és titllar-nos d’insolidaris i egoistes), fàcil de distorsionar (ho estem veient cada dia: és molt senzill manipular les xifres i crear confusió) i serà gairebé impossible aconseguir complicitats fora de les nostres terres.

En segon lloc, perquè si ho juguem tot a la carta de l’economia, aviat pretendran vendre’ns, ara sí, una enèssima millora defintiva del finançament que dins de l’ordre constitucional acabi d’una vegada per totes amb el dèficit fiscal i permeti solucionar l’encaix de Catalunya dins Espanya… quantes n’hem vist, ja? amb la que pretendran guanyar temps, i qui dia passa any empeny, i de mica en mica ells sí que aniran avançant cap al seu objectiu últim: l’assimilació.

I la tercera i més més important, és que el problema econòmic només és símptoma d’un problema molt més profund, que és la concepció de l’Estat. Uniforme, centralista, pivotant al voltant d’un Gran Madrid, centre de negocis, sí, però també cultural i polític, un model d’Estat on Catalunya és d’Espanya.

Perquè el conflicte va molt més enllà, perquè paguem per un Estat que enlloc d’estar al nostre servei, en tant que ciutadans i contribuents, és un Estat que el seu principal objectiu és la nostra assimilació. Al preu que sigui.

Un Estat que ignora les lleis aprovades pel nostre Parlament.

Un Estat que envaeix constantment competències.

Un estat que menysprea els nostres usos i costums. Un Estat que ataca tota llengua que no sigui la castellana.
Un Estat que ens vol imposar el seu model educatiu.
Un Estat, en definitiva, en què per tenir-hi cabuda hem de deixar de ser qui som: econòmicament, culturalment, i com a poble.

No és només l’economia, doncs, i convé que això el món també ho sàpiga. I convé que ho expliquem un cop i un altre portes endins.

Paguem com el que més, rebem com el que menys, i som tractats com ciutadans de segona.

Cui prodest? #mossos

Cui prodest? A qui beneficia? Els antics solien recomanar preguntar-s’ho, davant de fets més o menys confusos, difícils d’explicar, o d’entendre.

Entre els pilars bàsics que vertebren una nació hi ha la llengua, l’educació, els mitjans de comunicació, la sobirania econòmica i el control de l’ordre públic.

En els darrers temps estem veient com, de manera més o menys encoberta, i amb més o menys virulència, se’ls està atacant tots des de l’Estat (que paguem tots i que avui més que mai juga en contra nostra): la immersió sota sospita, amenaces de privatització de la ràdio i televisió pública, extrema pressió financera… i ara, els #Mossos.

Realment la forma com han decidit manifestar la seva  protesta (que pot ser molt legítima en el fons, però d’això, precisament, han aconseguit que no se’n parli) que fins i tot ha arribat a extrems  esperpèntics   (tant que alguns ja se n’han desmarcat) no tindrà gaires efectes pràctics sobre els ciutadans (quina és la darrera vegada que vau parlar amb un Mosso?).

Tampoc no es pot considerar pròpiament un atac intencionat contra la llengua (si bé ja n’hi ha  que han corregut a treure’n rèdit): és del tot absurd pensar que els mateixos Mossos vulguin carregar-se, precisament una de les qüestions que en justifica l’existència…

De fet, aquesta protesta a qui més mal ha fet ha estat, precisament, a la mateixa institució i als mateixos agents que pretenia servir.

Només cal veure la quantitat  d’articles, posts i comentaris que s’han succeït aquests dos dies per adonar-se de l’efecte de desprestigi, d’indignació i de pèrdua de suport per part de la ciutadania (sigui quin sigui el suport que pugui tenir una força d’ordre públic), i aquest desprestigi s’ha estès, precisament, entre aquells sectors de la societat entre els quals la idea d’una Policia Nacional Catalana tenia més suport (mentre aquells que sempre ho han vist amb recel o hi han estat manifestament en contra, es fan un tip de riure i es freguen les mans amb satisfacció en veure com no els necessitem per fer-nos mal).

Afortunadament sembla que han reaccionat aviat, i que bona part de la societat és prou madura per saber destriar el gra de la palla, però gran part del mal ja està fet.

Per això cal preguntar-se… els que han promogut aquesta mesura, els que l’han aplaudit i els que l’han amplificat… sabien molt bé el que es feien (massa)? o és que simplement són uns incompetents, els tontos útils, que faciliten la feina dels que voldrien reduir el cos a una policia exòtica, folklòrica, poc més que ornamental i del tot prescindible…

Perquè, senyors del sindicat, amb aquesta carnavalada no heu aconseguit que es parli de les vostres reivindicacions, sinó que heu aconseguit que molta gent es demani quin sentit té una Policia pròpia, si els seus membres no dubten gens a l’hora de menystenir el país que serveixen.

Els reptes de l’independentisme

Que l’independentisme comença a ser una opció seriosa, plausible, cada cop ho discuteix menys gent. Fins i tot, darrerament, hem pogut veure adhesions a alguns dels seus postulats més transversals (l’espoli, la viabilitat d’una Catalunya independent) per part de persones fins fa poc impensables (des del mateix Conseller d’economia del Govern, fins a algú com Salvador Alemany).

Però un dels símptomes més clars que això potser sí que comença a anar de veres, és que cada vegada sorgeixen més veus que adverteixen dels problemes, els riscos, els desafiaments i els reptes que haurem d’afrontar quan vulguem passar del terreny de les idees al de les realitats.

No són veus, al meu entendre, sorgides per forjar el desànim, per espantar els menys convençuts, per allunyar els que s’hi apropaven. Són veus provinents de les files d’un catalanisme més o menys sobiranitzant. Veus i reflexions necessàries que cal escoltar, que cal tenir en compte, idees que cal debatre, problemes que cal saber preveure perquè quan es produeixin estiguem preparats per afrontar-los amb èxit.

Darrerament, una d’aquestes veus ha pres forma de llibre, Informe Diagonal, de Josep Gimeno, editat per la cada dia més imprescindible A contra vent. A cavall de l’assaig i la novel·la, aquesta obra pretén descriure i molt ben documentar, quines són i seran les estratègies de l’unionisme espanyolista (d’aquí i d’allà – La Santa Aliança) per aturar i abatre l’avenç independentista, i per deixar resolt, i segellat definitivament, l’encaix de Catalunya a Espanya.

I, encara més recent, una lúcida reflexió d’Albert Branchadell al diari ARA,http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Problemes-independencia_0_554944502.html

En aquest article Branchadell, que ha estat sovint incomprès a banda i banda (i no ens podem permetre el luxe de menystenir veus com la seva, per més heterodoxes que a vegades puguin semblar a alguns, o potser precisament per això), posa de manifest alguns dels problemes que s’han donat a Kosovo o a Macedònia, després de la independència, problemes que, si no som molt forts, molt hàbils i, sobretot, molt generosos i flexibles i inclusius, també ens podríem trobar aquí.

Que ens comencem a plantejar, de forma seriosa i oberta, aquestes qüestions, no és només un bon senyal, sinó que és del tot imprescindible si volem arribar enlloc.

Informe Diagonal. No us el perdeu.

Informe Diagonal - Josep Gimeno